La sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut només salva la utilització del català com a llengua vehicular en l'ensenyament, però buida de contingut la institucionalització de la llengua catalana, fins al punt que la seva utilització i coneixement deixen de ser obligatoris.

Inicialment, es declara inconstitucionalitat l'apartat 1 de l'article 6, que estableix el caràcter "preferent" del català a les administracions públiques i mitjans de comunicació públics de Catalunya. Però la retallada fonamental no està en aquest punt.

Al bloc d'articles de l'Estatut als què la sentència imposa una interpretació perquè siguin constitucionals és on es contenen les restriccions més importants a la institucionalització de la llengua catalana.

Així, l'apartat 2 de l'article 6 estableix: "El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l'Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d'establir les mesures necessàries per a facilitar l'exercici d'aquests drets i el compliment d'aquest deure. D'acord amb el que disposa l'article 32, no hi pot haver discriminació per l'ús de qualsevol de les dues llengües".

Però aquest article haurà de ser interpretat de la següent manera: "El deure de coneixement de la llengua catalana no pot ser entès com a obligació jurídicament exigible amb caràcter generalitzat".

Així mateix, s'imposa una interpretació a l'article 34: "Totes les persones tenen dret a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que elegeixin en llur condició d'usuàries o consumidores de béns, productes i serveis. Les entitats, les empreses i els establiments oberts al públic a Catalunya estan subjectes al deure de disponibilitat lingüística en els termes que estableixen les lleis".

Segons la interpretació que imposa el TC, "el deure de disponibilitat lingüística de les entitats, empreses i els establiments oberts al públic no permet la imposició d'obligacions individuals d'ús qualsevol de les llengües oficials".

Encara queda una altra restricció, en aquest cas, a l'apartat 5 de l'article 50, que estableix: "La Generalitat, l'Administració local i les altres corporacions públiques de Catalunya, les institucions i les empreses que en depenen i els concessionaris de llurs serveis han d'emprar el català en llurs actuacions internes i en la relació entre ells. També l'han d'emprar en les comunicacions i les notificacions dirigides a persones físiques o jurídiques residents a Catalunya, sens perjudici del dret dels ciutadans a rebre-les en castellà si ho demanen".

Aquest apartat ha de ser interpretat així: "El deure d'utilitzar el català no suposa la prohibició d'utilitzar el castellà per les entitats públiques i privades i el personal al seu servei en les relacions internes i externes, sense que aquesta utilització normal del castellà pugui estar condicionada per formalitat".

D'altra banda, encara estan sense determinar les conseqüències de l'aplicació d'aquestes resolucions de la sentència al règim de sancions lingüístiques establert per la Generalitat de Catalunya, però és previsible que aquest règim es vegi afectat.