Publicitat
Política · 8 de Març de 2014. 22:26h.

"Al PSC l'han utilitzat com un kleenex"

Quim Nadal: "no es poden aixecar falses expectatives amb el dret a decidir"

"Al PSC l'han utilitzat com un kleenex"

Quim Nadal el dia de la presentació del seu llibre a la premsa

El Quim Nadal no ho sap, però si arribo a saber que escriu un llibre com Testimoni de càrrec -el seu dietari durant 20 anys- potser no l'hagués collat tant a les rodes de premsa de Govern. Perquè Quim Nadal i jo ens hem aguantat estoicament durant els set anys que ha exercit, de facto, de portaveu del tripartit. Ja ho va dir el dia de la presentació del llibre: "si alguna cosa no sóc és rancorós, no guardo rancor ni al Rius". Cosa que, per descomptat, li agraeixo molt perquè m'ho vaig agafar com un compliment.

- Deixi'm començar amb una frase que no és meva: "Que fills de puta que són els Nadal, tret d'en Manel".

Recullo aquesta afirmació d’una conversa de feina. Una persona volia assumir una nova feina i jo em resistia a deixar-la marxar. Va ser dit, crec, amb molt d’afecte, i és evident que en Manel és un tros de pa.

- Sort n'ha tingut de col·laboradors com Lourdes Griño, Neus Tomàs o Salvador Bilurbina, entre d'altres. No sé si em deixo algú.

Sí. Tot el grup, reduït, que va formar l’equip de direcció del departament i tota la gent del gabinet. La Lourdes Griñó i el Pep Mir han estat col·laboradors de tota la vida. Amb ells i tota la resta (Nadal, Nel·lo, Follia, Llort, Solà, Tomàs, Esteban, Ganyet, Villalante, Julià, Llumà, Martí, Balaguer, Pérez, Espinós), amb la secretaria, el gabinet i premsa, van conformar un nucli molt potent i molt competent. A Testimoni de càrrec explico com conscient de la importància de la funció pública vaig voler subratllar la continuïtat institucional i vaig fer uns canvis mínims al departament. Contra pronòstic i contra el criteri de molta gent no vaig fer neteja. Vist amb perspectiva i vist el que feien d’altres i el que han tornat a fer els que ara manen puc pensar que vaig pecar d’ingenuïtat i que vaig cometre un error. Però una i una altra vegada repetiria la fórmula de respectar el gruix de l’administració i fer canvis “polítics” mínims. És el que passa a d’altres països avançats i és el que evita la contaminació políticament sectària de l’administració. Cal afegir-hi encara, això si, totes les persones que em van fer confiança quan vaig demanar-los que assumissin la direcció de l’entramat del grup d’empreses associades al departament. A PTOP i al grup d’empreses hi havia molta excel·lència.

- Anem al gra: gairebé comença amb una indirecta al president Mas. A la plana quinze adverteix que "pot passar que no hi hagi una proporció entre les esperances col·lectives i les capacitats reals dels lideratges polítics per atendre-les". Això de la transició nacional acabarà malament?

No sé com acabarà. Jo vull que es faci bé i que això permeti que acabi bé. Abomino dels centralistes unionistes, no em refio gens per manca de crèdit de les terceres vies federals que en la pràctica no existeixen. La pilota és a la teulada del dret a decidir i de donar la veu al poble de Catalunya. Però no es poden aixecar falses expectatives. S’ha de triar i mesurar molt bé el full de ruta.

- El catalanisme, tanmateix, ha esdevingut sobiranista: ara ja no pretén la regeneració d'Espanya, sinó més aviat marxar-ne.

En la majoria dels casos, i jo m’hi compto, aquest viratge és per eliminació. Fa cinc anys la majoria social no era independentista. Ara ho és més. El rebuig de l’Estatut ha precipitat les coses i ha tancat moltes portes. L’obstruccionisme sistemàtic empeny i engreixa el sobiranisme. Hi ha més sobiranistes sobrevinguts que independentistes purs.

- El 1984 vostè ja parlava de la "desconfiança dels polítics" i el "desprestigi de les institucions". La cosa ha empitjorat.

El meu llibre s’anticipa força, crec, en la detecció dels problemes del descrèdit i la desafecció de la política. Era ja molt evident en els primers anys vuitanta que hi havia gent que havia transitat dels valors i de la ideologia a un pragmatisme interessat i professionalitzador. L’engrescament inicial va cedir molt ràpidament davant l’allau de responsabilitats, remunerades, que s’havien d’assumir.

- No hi ha gaire floretes al seu llibre, però n'he trobat almenys una a la plana 66: "Antoni Fernández Teixidó és un animal polític integral".

Explico un dinar amb Antoni Fernández Teixidó que no té pèrdua perquè explica la seva transició del CDS cap a Convergència i les implicacions polítiques d’aquest viratge. Fernández Teixidó venia en els inicis de l’extrema esquerra i la seva evolució determina la condició d’animal polític.

- També diu, el 9 de novembre de 1993, que "Pujol ha basat la seva hegemonia en la corrupció". Encara ho pensa?

No ho deia jo. Recollia una conversa entre dos professors universitaris. En el sistema polític de CiU hi ha hagut moltes perversions dels  valors bàsics, però vull pensar que gairebé sempre sense coneixement ni consentiment de Jordi Pujol.

- A mi m'ha cridat l'atenció també una frase atribuïda a l'expresident Pujol: "Aquest hipermercat ha de ser per a Pryca". No sé què pensar.

Jo tampoc. Quan es tractava de promoure l’activitat econòmica Pujol era molt expeditiu.

- Ara deixi'm fer-li una pregunta com a historiador: va haver-hi un moment a Catalunya que la historiografia havia de ser marxista?

No. De fet el marxisme ha fet una contribució positiva a l’anàlisi històrica i a la reflexió sobre la vida col·lectiva a Catalunya. Però la historiografia catalana ha estat molt plural, molt oberta i molt poc doctrinària i fonamentalista.

- Vostè no ha estat un home d'aparell, fins i tot critica "l'encotillada via orgànica". Així li ha anat?

Jo no he estat un home d’aparell i malgrat tot he format part de l’aparell. He seguit les directrius orgàniques quan m’ha semblat que hi havia consens social, projecte i autoritat moral i política. Credibilitat. M’he rebel·lat contra les imposicions irracionals, contra la manca d’arguments, contra les contradiccions, contra les pors. I sobretot m’he rebel·lat contra els que pretenien una falsa dicotomia entre l’agenda identitària i l’agenda social. Darrere aquests plantejaments hi ha hagut sovint una voluntat de liquidar les posicions pragmàtiques dels homes i de les dones de govern, en els Ajuntaments i en els dos Governs.

- Aquí la va encertar, i no dic que no en altres coses: "Pujol pot fer el salt de generació i deixar en Miquel a l'estacada".

O Miquel Roca va triar a partir d’un determinat moment un altre camí.

- Mas també s'ha saltat una generació i ha confiat en els Homs i Gordó.

Ho ha fet en el seu segon Govern i no ho va fer del tot en el que havia de ser i no va ser el Govern dels millors.

- Anotació del 10 de febrer del 1995: "El partit no té vida pròpia". Pel que fa al PSC, sembla com si fos ara.

Els partits quan desconnecten de la realitat o necessiten reproduir-se a si mateixos esdevenen espectrals. Però el meu vaticini el vaig fer en moments àlgids i d’eufòria quan hi havia en l’arc parlamentari català espectres molt pitjors.

- De tant en tant els seus dietaris traspuen mala llet; el 15 de juliol del 1995 escriu: "Començo a estar molt i molt emprenyat".

M’emprenya l’estultícia, la incompetència. He de dir que malgrat els meus brots d’indignació he estat tota la meva vida massa condescendent i contemporitzador.

- Les bicefàlies són un error?. Vostè hagués pogut ser primer secretari del PSC a mitjans 90. De fet Josep Maria Sala l’hi va proposar, i va dir que no. Se n'ha penedit?

Vist amb perspectiva puc considerar que a nivell teòric va ser un error i que és millor que coincideixin la figura del primer secretari i el líder parlamentari del partit. De fet però i situats al 1995 vaig fer el que havia de fer i no podia fer res més. Les peces en el tauler estaven massa repartides, encara.

- La veritat és que li "movien la cadira sense treva", la frase és seva: surt a la plana 207.

Confesso que mai no he pogut treballar a nivell parlamentari amb la llibertat de prendre la iniciativa i fer el que em reclamaven les meves conviccions i les meves intuïcions. En diversos moments jo hagués forçat acords parlamentaris entre el PSC i CiU en benefici de la governació del país. Però ni CiU no ho volia ni els òrgans del PSC no ho haguessin assumit ni entès. Es llegia com una claudicació ideològica, com si l’acord comportés renúncia a les prioritats polítiques, Les coses en realitat s’havien d’haver plantejat de manera diferent. I avui el PSC no estaria en la precarietat que està ni amb la feblesa política que té. En diversos moments i ocasions el temps m’ha donat la raó i les posicions canviants dels dirigents del PSC també.

- Opinió de Jordi Pujol el 27 de novembre del 1995 sobre Àngel Colom: "Aquest no i no és de fiar i no s'hi pot anar ni fins a la cantonada". Doncs ha acabat a Convergència.

És una més de les paradoxes de la política catalana. Àngel Colom va contribuir al desballestament d’ERC i això es paga.

- El problema de Pujol és que feia el pont al PSC amb el PSOE?

Feia sempre el pont. Però no era un problema d’ell. Era i és un problema del PSC. En un tauler doble, català i espanyol, el PSC ha estat sempre la torna, moneda de canvi i uns i altres l’han utilitzat com un kleenex quan els ha convingut, almenys fins ara.

- Maragall, en una carta el 5 d'abril del 2004: "la immigració és el gran repte". Però els partits prefereixen no parlar de la immigració: és una patata calenta. Per què?

En el joc d’equilibris de la política la por a perdre és letal i dóna peu a estintolaments mutus. Sota el pretext i la trampa de la diversitat ningú no ha estat disposat a parlar d’igualtat de drets i igualtat de deures. La por s’ha agreujat quan ha entrat amb força el conflicte de legitimitats de les diverses immigracions successives. 

- Vostè, a la capital de l'Estat, hi ha anat poc. Madrid produeix miedo escénico que diria el Valdáno?

Miedo escénico no, síndrome d’Estocolm, sí.

- Perdoni, no vaig entendre mai com van presentar Raimon Obiols contra Pujol: intel·lectualment podia ser molt sòlid, però com a candidat electoral era un desastre.

Ell mateix l’any 1993 va decidir no tornar a presentar-se.

- Obiols tampoc no era un geni de la diplomàcia: el 26 de juliol del 1993 li etziba que cada dia s'assembla "més a la Maria Aurèlia Capmany".

De fet aquesta referència em va fer gràcia i la vaig entendre molt bé. La pell i la consistència corporal permetien aquesta comparació.

- A mitjans dels 90 vostè ja deia que calia apostar per una "simplificació" de les administracions. No hem avançat gaire: en tenim sis entre comunitària, estatal, autonòmica, provincial, comarcal i local.

Si ho deixéssim només amb l’autonòmica i la local seríem molt més feliços i potser més rics col·lectivament.

- A Pujol li va saber molt de greu el pacte a quatre que va portar Reventós a presidir el Parlament.

Efectivament. Reprodueixo una conversa amb el president que ho posa clarament de manifest. Però Pujol l’any 1995 anava de sobrat i es va desentendre de la negociació i em va menystenir com a cap de llista del primer partit de l’oposició.

- Catalunya està en declivi? Tinc la sensació que, bàsicament, som totxo i turisme. Quines són les fortaleses de Catalunya? I les, com ho diu, "fragilitats"?

Catalunya ha perdut pes industrial i això no és bo. Però el teixit empresarial català és dinàmic i innovador i les empreses principals reclamen més marge per fer el que convé i menys entrebancs per créixer i desenvolupar-se. Tenim un territori i una gent magnífics però sovint cometem l’error de creure’ns el centre del món quan en realitat som un petit racó de món. Cal ser capaç de relativitzar i sortir molt més del que sortim a l’estranger. Ens perd massa sovint un cert estil de vida més basat en la comoditat i el confort que en el sacrifici i l’esforç. Perdem sovint el nord i els referents, som desagraïts i ens manca sentit de la història. Liquidem el patrimoni col·lectiu amb una frivolitat esgarrifosa.

- Què va fallar en l'Estatut?

Era massa llarg. No tenia la simplicitat que volia el president Maragall. Però el que va fallar de veritat va ser el consens polític amb Madrid. La precarietat dels acords i l’oposició ferotge del PP van fer néixer un Estatut amb plom a l’ala.

- I en el tripartit?

Va mancar sentit trinitari. Ser capaços de ser tres i un alhora, un sol tronc i tres branques. La unitat d’acció va quedar mutilada per la dispersió interessada.

- Un dia em va dir Joan Puigcercós que els d'Iniciativa es preocupaven massa dels llangardaixos. Vostè escriure el 25 de juliol del 2006: "ICV ja fa càlculs de cara al futur i les seves relacions amb les plataformes".

ICV sempre ha sabut anar a buscar en la unitat d’acció i en els moviments socials la consistència política que gairebé sempre li ha mancat.

- A mi Carretero em queia bé malgrat que, amb la premsa, era molt esquerp.

Joan Carretero era molt especial, directe i clar. Potser massa. Érem amics al Govern. El seu llenguatge era abrupte, però entenedor.

- El pas de Ferran Mascarell a CiU és per ressentiment?. El 6 de novembre del 2006 escriu: "Ferran Mascarell es mostra dolgut, com també, i molt, Montserrat Tura".

És l’hora de formar el nou Govern. I en el pacte un queda fora i l’altra ha de canviar de conselleria. Potser set anys de Tura a Interior haurien donat resultats millors dels que ara percebem en matèria de seguretat i de crèdit de la policia de Catalunya.

- I el d'Ernest Maragall? Montilla el va mantenir de conseller malgrat el famós article a La Vanguardia i, després, encara el va repescar per a les llistes.

Ernest Maragall té dedicat en el llibre un capítol sencer. És immensament treballador i tenaç però no sempre té el do de l’oportunitat i el sentit dels temps.

- Dinar amb Felip Puig el 13 de febrer del 2007: "avorreix ERC i no pot amb Duran".

És descriptiu. Ara uns i altres han de fer de necessitat virtut.

- El 29 d'abril del 2010 José Manuel Lara va reclamar a la burgesia "una major energia i valentia". La burgesia catalana ja no dóna per més?.

La burgesia ha patit massa sovint d’ambigüitats imperdonables i de desercions clamoroses.

- Per què Montilla i Zaragoza van barrar el pas a Miquel Iceta abans del darrer congrés del PSC? No m'ho negarà.

Explico com va anar i queda clar que va ser més complex i que no es pot atribuir només a aquestes dues persones. En realitat, sense raó, s’aplicava a Miquel Iceta, com a mi, la idea que érem cares del passat i massa conegudes i que calia renovació política i generacional. La idea que la renovació s’expressa amb l’edat ha acostumat a produir sempre resultats desastrosos.

- Sap quin és un dels apartats més important del seu llibre? quan el 21 de novembre del 2011, explica que va al supermercat. Els polítics viuen una mica dins d'una bombolla? Quan arribes al Parlament veus cotxes oficials, uixers, catifes vermelles.

Jo hi vaig sovint, m’escric tot el que publico, em condueixo gairebé sempre a mi mateix, no m’agrada gens la parafernàlia del protocol i fujo dels afalacs del poder. La normalitat es juga al carrer.

- No voldria estar en la pell de Mas. De fet li va confessar que els que li donen consells li diuen que ha de saltar la paret, però que ningú ha mirat si a l'altra banda hi ha cocodrils.

Aquesta imatge és meva, però es correspon amb una entrevista que vaig tenir amb Mas a la casa dels Canonges. Entenc bé tots els neguits que deu tenir a hores d’ara el president. Només no sé si actua d’acord amb aquests neguits o si ha decidit ignorar-los del tot.

- La seva opinió sobre la imputació d'Oriol Pujol en el cas ITV: "Tenen l'habilitat de convertir-ho tot en un atac a Catalunya".

Això va passar. Més enllà d’això sé que la condició d’imputat manté les garanties processals i conserva la presumpció d’innocència. Crec que ell més que ningú vol que tots s’aclareixi ràpid, però la justícia no hi ajuda.

- Rafael Ribó va ser escollit el 10 de febrer del 2010 com a Síndic de Greuges per nou anys. Em sembla que acabarà amb 75 anys. Fins i tot vostè li va fer broma: "és el primer pas per endarrerir l'edat de jubilació". Això ho arriben a fer les dretes i haguéssim posat tots plegats el crit al cel.

Més aviat he de dir-li que hi ha moltíssimes coses que fan les dretes amb condescendència generalitzada que haurien significat un escàndol majúscul perpetrades per les esquerres.

- Deixi'm acabar amb una pregunta personal: tres germans seus es van fer socialistes abans que vostè? Un és Manel Nadal i els altres dos?

Jordi i Rafel. Votants molts més. Ara, potser gairebé cap.

- Algun missatge per a Pere Navarro?

No em toca donar lliçons. Però escoltar la veu del carrer, escoltar la veu del poble, copsar l’opinió contrastada de molta gent hauria de portar-lo a neguitejar-se per com interpreta aquestes veus i com les acobla a un pensament únic dins el partit. Però tot és opinable. Ell deu pensar que el temps li donarà la raó. Jo penso que se’ns està acabant el temps./ Una entrevista de Xavier Rius

Publicitat
Publicitat

19 Comentaris

Publicitat
#25 Rafa23, Barcelona, 11/03/2014 - 11:30

Este caradura tiene un morro, que se lo pisa:
Como conseller del tripartit, enterró muchos cientos de millones de euros, en el hundimiento del tunel de La Rovira, para tapar todas las responsabilidades.
Si tuviera un ápice de dignidad, desaparecería, yéndose a vivir a la selva amazónica.

#24 Calimero, Barcelona, 10/03/2014 - 20:47

EL PSC se ha prestado a ser el papel higuienico de el independentismo y así os va...

#23 Manolo, Barcelona, 10/03/2014 - 12:15

Este burgués no se irá a ERC, sino que se irá a CIU

Al tiempo. De momento ya le van cayendo pequeñas propinas, al mismo tiempo que se le da pista para hablar

Un "penene" burgués chaquetero, eso es lo que es

Como nos han engañado

#22 Koan, Sant Hilari, 10/03/2014 - 11:12

Que trist el polític que no es resigna a fer mutis. Què patètic!.

#21 narcisa, acabaria abans fent-ho amb paper de wc, 09/03/2014 - 19:49

cert, jo gasto en un paquet diari, de PPSOEciu.