Publicitat
Política · 29 de Juny de 2018. 10:00h.

"Artur Mas havia de conèixer el cas Palau"

Manuel Trallero: "El declivi de la burgesia catalana no ha tocat fons"

"Artur Mas havia de conèixer el cas Palau"

 Manuel Tallero va ser l'únic que va aguantar estoicament les 34 sessions del judici del cas Palau. I cal tenir, sens dubte, un "culo di ferro" en expressió atribuïda al polític italià Giulio Andreotti. Després de "Música celestial" (2013), ara ha publicat les seves cròniques judicials en format llibre “El bolso de Mariona Carulla". Amb pròleg de Pedro J. Ramírez -en què denuncia el "complex de superioritat" de la burgesia catalana- i un qui és qui amb tots els personatges.

- Com va poder passar?

Sol argumentar-se que no hi havia cap sospita, que el Palau funcionava molt bé o que van fallar tots els mecanismes de control. De fet, va passar que el Palau era un model d'èxit. Felipe González ja havia establert en un viatge a la Xina que no importava el color del gat, sinó que cacés ratolins. És a dir, els resultats. La combinació del finançament públic amb el privat semblava una panacea. I per altra banda hi va haver una clara abdicació de les responsabilitats individuals. Aquestes es van diluir en una responsabilitat purament administrativa. Ningú va en saber res. Per què?

- A vegades sembla que Convergència fos una prolongació del Palau.

La simbiosi entre ambdues institucions és sorprenent. Des del Palau ha existit sempre una clara reticència a acusar Convergència. Així que primer considera absolutament legal el pagament del Palau a la Fundació Trias Fragas. Després rectifica i -encara que legal, no li sembla estètic- i acorda la devolució en còmodes terminis. Mentre Carulla es preparava per a les eleccions, el president interí, Josep Maria Busquets rebutja demanar l'acusació de membres de Convergència. Després Oriol Pujol, secretari de Convergència, revela l'existència d'una carta de la Fundació i l'Orfeó, que han enviat al jutge excloent a Convergència de qualsevol responsabilitat. El conseller Homs va insistir que l'Orfeó renuncia a demanar responsabilitats. En ple judici, el Palau, renúncia de nou. Carulla diu que és per no polititzar-lo. Quan finalment les administracions decideixen el contrari ja no hi són a temps. Un escàndol sense pal·liatius. Però tampoc ve d'un més.

- Jo crec que hi ha una diferència entre la corrupció de Convergència i la dels altres partits: ells ho fan pel país. Només cal recordar l'aplom amb què responia Osàcar

És cert, perquè com bé va dir l'acusació popular de les associacions de veïns durant el judici, és evident que Osàcar no és Bárcenas. Aquell va dir en el judici que amb els diners del Palau "influïen en alcaldes del partit perquè en les festes majors no posessin només música flamenca o moderna sinó també catalana ... sardanes”. El fiscal, després de qualificar al tresorer com "el gallet necessari del revòlver que dispara la bala”, aplicaria l'eslògan que "la bandera justifica qualsevol atropellament amb la cartera”. Davant d’això, el defensor d'Osàcar, el lletrat Melero, va respondre que l'única bandera que onejava en aquells dies al Palau era la de la tíbia i calavera, la dels pirates. No obstant això, es pot traçar un paral·lelisme entre Artur Mas i Mariano Rajoy, entre Convergència i el PP, i entre el Palau i Gurtel. Els dos van negar una i altra vegada els indicis que els assenyalaven tinguessin credibilitat. Parlaven d'"uns paperets" A més, van intentar per tots els mitjans impedir a l'opinió pública que pogués exercir com a tal. Primer perquè existia la presumpció d'innocència, després perquè el cas estava sent investigat i ara perquè encara no hi ha una sentència ferma. Quan podrem opinar? Tant Mas com Rajoy han dit que els seus partits no havien estat condemnats per corrupció, quan tots dos van ser condemnats com participis a títol lucratiu. Pot ser que sigui diferent, però no és molt diferent.

- Mas ho sabia?

El secretari d'una organització política pot desconèixer l'origen del finançament de la mateixa? En cas de desconèixer-ho, gairebé és pitjor la ignorància que la pròpia responsabilitat. A mi em sembla molt cridaner que Artur Mas renunciés a totes les seves responsabilitats en el PDeCAT divendres i dilluns es fes pública la sentència del cas Palau. Sincerament, i després de 35 sessions de judici, crec que no m'hi caben dubtes raonables que Artur Mas havia de conèixer-ho o que expressament mirava a una altra banda perquè alguna cosa així ja es preveia.

- El cas Palau és l'ocàs de la burgesia catalana?

Hi ha un proverbi xinès segons el qual "la burgesia catalana és la millor burgesia catalana que hi ha”. És a dir, que ja podem estar ben satisfets pel que hem tingut. L'ocàs de la burgesia ja ho va dictaminar Josep M. de Sagarra l'any 1961, indicant en un article a La Vanguardia que s'havia iniciat ni més ni menys que després de la primera Guerra Mundial, i destacava com a punt àlgid precisament "la nit que, mitjançant pagament de lloguer, es va utilitzar el Palau de la Música, perquè, com a propaganda del producte anomenat ‘Pepsi-Cola’, es va donar per televisió aquell famós partit Reial Madrid - Barcelona, que tanta sensació va causar entre el més selecte del país”. Però es veu que no ha tocat fons i quan en ple judici pel succeït -hi ha per exemple 9 milions d'euros que ningú sap on són, que s'han evaporat senzillament- la presidenta del Palau treu a la llum, indignada, que en un casament de les filles de Millet li van robar la bossa, d'aquí el títol del llibre, és una foto finish del paisatge moral. I més quan aquesta senyora porta des del 2009 al capdavant del Palau i acaba de ser reelegida per a un altre mandat, sense cap altre candidat en pla Guinea Equatorial. I quan la Sindicatura de Comptes en el seu informe de l'any 2017 va concloure que el Palau segueix funcionant exactament igual que en temps de Millet.

- Com va poder un personatge mediocre com Millet enganyar a tots?

Millet els va donar a cadascú el que volia. Als nacionalistes la salvaguarda de l'única institució cultural creada pel catalanisme que encara sobreviu. Als socialistes una joia del modernisme per al parc temàtic i turístic en què s'ha convertit Barcelona. Al Partit Popular una presència fins llavors desconeguda a la ciutat, i a l'elit de la burgesia un saló per rebre les visites creient-se que estan a casa. A més, Millet no parava de rebre homenatges i condecoracions. L'única cosa que se li va resistir en dues ocasions va ser el Premi Príncep d'Astúries alguna cosa que casualment també li va passar a Jordi Pujol. La Casa Reial tenia pel que es veu bona informació. Podia anar borratxo a un acte, presentat per Màrius Carol, balbucejar 4 banalitats i aparèixer en les ressenyes com un gran orador. A més, cal tenir en compte que el Palau regnava un règim absolut de terror. Quan el fiscal indagava a algun membre del personal si no els estranyava el que veien, o pe rquè no preguntaven res, posaven cara de no donar-li crèdit al que escoltaven. Ningú va baixar del tractament de "senyor Millet" ni per equivocació. El Palau era un veritable infern i hi ha tota una vessant fosca de Millet que és paorosa.

- Ens recorda el cas Renta Catalana?

Era una societat d'inversió immobiliària que va col·locar a Millet com a president. Era la típica estafa piramidal de manera que amb el que aportaven els nous inversors es pagaven els interessos dels antics. Se seguia el model Sofico i en lloc de col·locar en el consell d'administració a generals franquistes com a reclam, aquí es posava a membres de la burgesia. Quan no hi va haver més aportacions, es van canviar els estatuts, tal com faria més tard Javier de la Rosa a Gran Tibidabo, i els inversors van passar a ser accionistes. Finalment, Millet es va passar dues setmanes a la presó. El sorprenent del cas -si és que encara queda capacitat per a això- és que tot seguit Maragall i Pujol li posessin al capdavant del consorci del Palau, un organisme que rebia diners públics.

- Trias va arribar a dir que "donar suport al Palau és una obligació dels catalans".

Xavier Trias és un personatge sinistre. Amb els anys va efectuant un estriptis moral i va desprenent-se de mica en mica de la disfressa de bona persona per mostrar la seva veritable faç. Si algú té algun dubte al respecte, recomano encaridament la lectura del seu llibre tipus "em cachis la mar salada que guapo que sóc i que bé que ho he fet tot", on per exemple no apareix el seu gran amic Javier de la Rosa. Dit això, jo cada any per Sant Esteve no em perdo el concert de l'Orfeó Català per res del món. És un espectacle únic poder contemplar aquell aquelarre independentista, aquell flamejar d'estelades, aquells crits de llibertat i saber que tot allò és possible gràcies al fet que Aznar posés la insignificança de 2.000 milions de les antigues pessetes, perquè com li deia Millet a Pujol quan li recriminava que no ho paguessin els catalans: "I si no el paguen que faig?". Gràcies a un president del govern d'Espanya del PP i a un personatge de la cara de Millet avui tenim el Palau de la Música Catalana i no unes simples ruïnes. Els catalans no vam fer res per salvar-lo.

- Agustí Colomines va estar sis anys de president de la Trias Fargas i no es va assabentar de res?

És el Robespierre del procés. Va amenaçar amb convertir Catalunya en Itàlia, mentre que Artur Mas va pronosticar que això seria el Far West. Però desconèixer el que succeïa al Palau i les seves connexions amb la fundació de Convergència no eren una excepció sinó la regla general. La senyora Mariona Carulla, membre d'una arxiconeguda família de la burgesia catalanista, que es va passar quinze anys a les juntes de Millet declaro per activa i passiva que no es va assabentar de res. Tots els altres membres de les juntes, de la Fundació en què havia advocats, notaris, etc. tampoc es van assabentar. Ni tampoc es va assabentar, per cert, cap periodista. L'únic que va posar sobre avís va ser Ernest Lluch que va publicar un article a La Vanguardia en què deia que: "Els qui porten les regnes de la institució no té com a centre l'Orfeó, sinó obtenir ajuts econòmics, emprendre obres o organitzar concerts". I jo afegeixo en el llibre que "Ni Lluís Foix, que va censurar l'article de Lluch sense pietat, ni Josep Cuní, íntim del polític que parlava pels descosits, es van assabentar de res".

- Per cert, denuncia a la pàgina 111 que el diari Ara el plagiar.

Per a mi és un motiu de gran satisfacció que el diari dirigit per Esther Vera, a qui tinc per una bona periodista i magnífica directora, em deparés semblant homenatge. De fet, no és per a mi cap sorpresa. Igual em va passar amb el llibre de "Música Celestial" que va ser copiat per alguns mitjans de comunicació sense citar-me per allò del que no es parla és perquè no existeix. És una forma plausible de decretar la mort civil d'un individu, una cosa molt normal en la Catalunya actual, sense tacar-se les mans de sang. Estic convençut que la biografia de Pujol que estic acabant no mereixerà una sola ressenya, cap comentari però de ben segur que serà ben saquejada. Per a mi ja és habitual.

- Com jutja la investigació policial? Els Mossos triguessin tres anys a registrar la seva casa de l'Ametlla.

El registre d'un domicili s'ha de fer per mitjà d'una ordre judicial i aquesta no es va produir fins passats els tres anys de l'entrada al Palau. La presència de la policia catalana durant el judici com a testimonis va ser realment abracadabrant. Als suposats experts d'informàtica que van comparèixer en el judici jo no els deixaria ni una consola de videojocs. Hi va haver moments deliciosos, com per exemple quan un membre dels Mossos d'Esquadra, en qualitat de testimoni, li va replicar a una pregunta del lletrat Martell: "Això a mi no m'ho pot preguntar". A aquests nois que els ensenyen a l'escola?.

- I la judicial? Critica el fiscal, Sánchez Ulled, però també és cert que davant tenia un primer espasa com Cristóbal Martell.

Si es mira tot el procediment judicial pot qualificar-se com d'un veritable desastre. El fiscal triga un any a concloure la investigació prèvia. Tenia sis mesos i va demanar una pròrroga de sis més. El jutge va trigar tres mesos a cridar a declarar Millet i Montull. La fiscalia no va demanar la presó provisional i quan la va demanar el jutge no la hi va concedir. Es van captar imatges després del registre d'empleats portant-bosses amb papers… Després la instrucció va tenir cinc jutges instructors diferents, alguns delictes van prescriure i es va trigar vuit anys a celebrar-se el judici. És cert que Sánchez Ulled va haver de veure amb els primers espases del fòrum, però no és menys cert que ell era considerat el Messi de la fiscalia. Durant els recessos, els nois i les noies de la premsa l'envoltaven embadalits. Només faltava que li fessin l'onada. És un progre i té indulgència plenària. A l'hora de la veritat crec que només li interessava establir la connexió entre Ferrovial, el Palau i Convergència. Mai entendré com no es va investigar la relació del PP amb el Palau. El llavors diputat del PP, el senyor Vendrell, que ara treballa amb el Síndic de Greuges, després d'haver donat el seu vot per prorrogar el mandat del senyor Ribó, va acudir a quinze ocasions a visitar Millet, segons consta en les seves agendes. Parlaven del temps?.

- Una última pregunta: La Ciutat de la Justícia està feta per Ferrovial, he de pensar malament?

Cal reconèixer que és de llibre Guines. d'autèntic rècord mundial. que el judici per un delicte de corrupció s'efectuï en el propi objecte del delicte. No obstant això, vull destacar, perquè sempre es critica a la justícia espanyola, però no es té en compte l'esforç que fan els funcionaris com les dues que hi havia en aquest judici, Marisa i Alicia, dues autèntiques craks. Realment van fer un treball esplèndid que ningú els ha reconegut. També crec que la presidenta la senyora Comas li va sortir un judici de tres i no res que ni brodat. Al meu entendre va estar magnífica. Tot i això, no entenc que pugui presidir un tribunal que jutja un cas com aquest quan el seu senyor marit, el mediàtic doctor Queralt, s'havia pronunciat tantes vegades al respecte. Recordo que els advocats de Pinochet van obtenir la recusació d'un dels jutges anglesos que havia de concedir l'extradició, perquè la seva dona era directiva d'Amnistia Internacional, que havia demanat públicament que es concedís tal com reclamava el jutge Garzón. Després, és clar, va estar la demora de la sentència que estava prevista per després de l'estiu i es va fer pública el 15 de gener del 2018, un cop passades les eleccions al Parlament de Catalunya, i finalment la senyora Comas s'ha manifestat públicament partidària del dret a decidir. Ni tampoc entenc que fiqués a Millet i Montull a la presó per risc de fuga i quinze dies més tard els deixés en llibertat. Vull dir amb tot això que no només està polititzat Tribunal Suprem ni el pèrfid jutge Llarena. / Una entrevista de Xavier Rius.

 

Publicitat
Publicitat

9 Comentaris

Publicitat
#9 Alejandro, Barcelona, 30/06/2018 - 13:35

Claro que lo sabía; como también sabían todos la corrupción del 3% liderada por la familia Pujol, modelo de catalanidad y de cristianismo. Todos lo sabían y callaron durante 34años.

#8 salvador carmona leon, BCN, 29/06/2018 - 19:15

..EXCELENTE ENTREVISTA

#7 Alejandro, Barcelona, 29/06/2018 - 17:51

Excelente entrevista. No pienso perderme la lectura del libro porque intuyo que será canela fina.Gracias Sr.Trallero por escribir la historia real de lo sucedido, así las generaciones futuras podrán tener otras fuentes además de las de algunos pseudos historiadores independentistas y de tv3 o teleprocés.

#6 Carlos Gomez, bestia amb forma humana, 29/06/2018 - 15:15

"La G. Civil cifra en un millón las ´mordidas´ de CDC a empresarios del caso 3% entre 2008 y 2013, ya con Artur Mas al frente del partido"

El Periodico 29-1-2018

Aquesta es la presa que tenien per fugir correns de tanta crisi humanitaria

#5 Bianor, La Patria de Prim, 29/06/2018 - 13:32

Estoy esperando ansioso la biografia del Molt Honorable lladre.Para cuando hermano.SL2