El nou president en funcions de la Generalitat, se confessa “un home de partit” en el llibre retrat que fa d’ell la periodista Magda Gregori, “Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic”, publicat el febrer del 2020 per a facilitar la seva projecció mediàtica entre l’electorat, almenys el d’ERC.
Aragonès, en efecte, ha estat tota la vida vinculat a Esquerra des que va ingressar a les JERC i va arribar a portaveu nacional, el màxim càrrec en l’organització juvenial. Allà se’l recorda encara posant, en alguna roda de premsa, amb cartells de “Espanya ens roba”, el lema que va posar de moda Solidaritat després de la seva irrupció al Parlament. També va participar en una protesta davant els estudis de la Cope a Madrid.
L’ara president també deixa clar en el llibre que, per a la independència de Catalunya, cal una majoria folgada de "70-80%”. Explica que “un dels arguments que fan servir des de Madrid és: ‘No sou el 50%’ i aquest és un conflicte entre catalans’. De fet, Pedro Sánchez sempre repeteix: ‘Aquest és un problema de convivència , no sobre la independència’”. “Per tant -continua-, per evitar això, hem d’aconseguir uns consensos molt més grans. Hem de ser el 70-80% a favor i aleshores podem dir: ‘Ara sí que us sembla bé poder fer un referèndum sobre la independència?’”.
El 2004 va convidar un historiador anomenat Oriol Junqueras a un acte de les JERC. El propi Junqueras esdevindria el 2009 candidat independent d’Esquerra a les elecciones europees i després del fiasco electoral del 2012 -quan van passar de 21 diputats a 10- va agafar les regnes del partit en substitució de Joan Puigcercós.
Aragonès, arrenglerat precisament amb aquest sector, va fer carrera de mica en mica i va ser testimoni de les tensions internes com les del 2008 quan en el congrés d’aquell anys al Fòrum s'hi van enfrontar fins a quatre candidatures: la de Puigcercós -que es va imposar- la de Benach, la de Carretero i la d’Uriel Bertran.
Quan Uriel Bertran, llavors diputat al Parlament, va impulsar el corrent crític Esquerra Independentista, Aragonès va festejar-hi però des de l’aparell del partit se li va fer arribar el missatge que es jugava la seva repetició a les llistes. Bertran, en efecte, va quedar fora i ara és un dels assessors d’Elisenda Paluzie, la presidenta de l’ANC.
Aragonès encara va haver d’empassar-se un altre gripau. El 2014, li va tocar anunciar que no donarien suport als Pressupostos de CiU però quinze dies després va anunciar el contrari. Junqueras va justificar-ho assegurant que serien els “darrers Pressupostos autonòmics” tot i que, òbviament, tampoc ha estat així.
L’ara president en funcions va encapaçalar dues vegades la lista d’ERC a Pineda de Mar (Maresme), la seva localitat nadiua, tot i que sense arribar a alcalde des del maig del 2011 a l’abril del 2018. El seu avi havia estat precisament el darrer alcalde franquista de la localitat entre 1966, tot i que després va repetir ja en democràcia en les llistes de CDC fins el 1987.
Diputat al Parlament de Catalunya entre els anys 2006 i 2016, Junqueras el va nomenar aquell any secretari d’economia del departament tot i que el va deixar al marge de la preparació del referèndum -no com a Lluís Salvadó o Josep Maria Jové- per si la policia actuava, com així va ser. Nomenat vicepresident i conseller d'Economia i Hisenda el juny del 2018 ara ha arribat a president, si més no en funcions.
Amb tota seguretat serà també el candidat d’ERC a les properes eleccions on es disputava la plaça amb el president del Parlament, Roger Torrent, segon càrrec institucional del país, però Junqueras el va designar a ell. Torrent pot patir fins i tot per anar a les llistes, si encapçala la de Girona, perquè les bases d’ERC en aquestes comarques son puigdemontistes.
