El periodista d’El País, Pere Ríos (Sant Boi de Llobregat, 1962) ha tingut accés al sumari de la querella que van presentar el 1984 els fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena contra Jordi Pujol i altres directius de Banca Catalana. A partir d’aquesta informació i amb entrevistes a diversos protagonistes d’aquell cas, Ríos ha escrit el llibre “Banca Catalana: caso abierto” (Ediciones Península) que porta un subtítol que ja avança la tesi del llibre: "Lo que no se contó del escándalo que enriqueció a Jordi Pujol".
- El llibre el va començar a escriure abans de la confessió de Jordi Pujol. Feia temps que li ballava pel cap la idea?
Després de fer informació de Tribunals a El País i ara a la secció de Política des de fa quatre anys, la idea que em va moure a escriure el llibre és que tenia la sensació que la idea que havia quedat a la societat catalana sobre el cas Banca Catalana no és corresponia realment amb el que havia passat. A la societat catalana va quallar, i molt, el discurs que va fer Jordi Pujol amb un to victimista i una patrimonalització del poder. El discurs pujolista de que Banca Catalana va ser una jugada del poder, una jugada indigna va dir, i que el Govern del PSOE el volia posar a la presó, i que ell no va treure cap benefici ni cap guany de Banca Catalana. Crec que això no s’ajustava a la realitat, però no podia ser una intuïció, necessito dades empíriques i documents que demostrin que això no és així. Vaig començar a fer entrevistes amb gent i vaig veure que anava pel bon camí. Vaig aconseguir el sumari i vaig comprovar que allà s’explicava molt clarament en els informes fets pels inspectors del Banc d’Espanya, que ningú va qüestionar mai, i que demostren amb dades l’enriquiment de Jordi Pujol.
- La tesi del llibre és clara: el patrimoni dels Pujols es va començar a forjar amb Banca Catalana. Veu possible que això es pugui demostrar mai?
Establir la relació entre l’enriquiment dels Pujol a Banca Catalana i l’origen il·lícit de la seva fortuna no em sembla gens agosarat. No serà que el suposat llegat o deixa no existeix, com diu el seu propi cunyat Francesc Cabana, i que els diners venien d’un altre lloc. No podia ser que els diners vinguessin de Banca Catalana? Jo crec que això és una sospita que existeix. Desvincular l’inici de l’enriquiment de Pujol de Banca Catalana em sembla una estupidesa. Jordi Pujol ho té molt fàcil per demostrat l’origen dels diners i és ordenar l’aixecament del secret bancari i comprovar d’on provenen aquells comptes bancaris que es van descobrir.
- Els fiscals que van portar el cas, José Maria Mena i Carlos Jiménez Villarejo, van haver de suportar el rebuig de Pujol i el pujolisme.
La confessió de Jordi Pujol marca un punt d’inflexió i comença a canviar la història, o com a mínim el discurs històric, en el sentit que Mena i Villarejo van ser demonitzats per moltes institucions catalanes. En el llibre s’explica el rebuig que va expressar Jordi Pujol quan els van nomenar Fiscals en Cap de Catalunya en diferents èpoques i com els va ignorar per complet. Jo crec que el llibre és un exercici de memòria històrica per deixar en bon lloc els fiscals que només es van dedicar a fer la seva feina. Ells pensaven que tothom era igual davant la llei i per això van pensar que no podien mirar cap a una altra banda i que havien d’actuar com a Ministeri Fiscal en defensa de la legalitat. Els fiscals si que van estar a l’altura del que requerien aquells temps. Els jutges de l’Audiència Territorial no van estar a l’altura.
- Explica en el llibre que Pujol va cobrar 84 milions de pessetes en dividends il·lícits entre els anys 1974 i 1980.
Així ho diuen els informes del Banc d’Espanya elaborats a partir de la comptabilitat de Banca Catalana, no de dades inventades, i ningú els va qüestionar mai, ni la defensa ni el tribunal que va analitzar el cas de Jordi Pujol. Una altra cosa és que la defensa va considerar que això era una qüestió civil i no penal, i que no era delicte. Pujol era el principal accionista de Banca Catalana, i entre el 1974 i 1980 va cobrar un total de 84 milions de pessetes, que equivaldria ara a 4 milions d’euros. És una xifra escandalosa, i per aquest motiu penso que establir una relació entre l’origen de la fortuna i l’enriquiment de Banca Catalana no em sembla gens agosarat ni gens suïcida. Aquesta només és una de les xifres, n’hi ha d’altres. Jordi Pujol, la seva germana Maria i la mare de tots dos van pagar l’impost de successions (22 milions de pessetes) amb diners de Banca Catalana, d’una societat instrumental que van crear per pagar la caixa B i que els hi va comprar unes accions que en aquell moment ningú els hi hagués comprat sabent que aquells diners, amb els quals van comprar les accions, eren d’un crèdit d’una societat en fallida i que no podien retornar.
- Quan Jordi Pujol ja era president de la Generalitat seguia sent el principal accionista de Banca Catalana, segons argumentaven els fiscals a la querella.
A algú se li acut que el president de la Comunitat de Madrid fos el principal accionista de Caja Madrid o d’una altra entitat bancària, o bé que la Susana Díaz fos la principal accionista d’un banc. Ens quedaríem tots igual de tranquils? Efectivament allò va ser un veritable escàndol que ell amaga en les seves memòries i que els informes del Banc d’Espanya expliquen: Jordi Pujol el maig del 1982 era el principal accionista de Banca Catalana, amb prop del 10%, amb unes 90.000 accions. Ell es va despendre, en teoria, d’aquelles accions, i aquest és un dels punts foscos que queden i que ell contribuiria a aclarir si ho expliqués. És molt preocupant que el BBVA, que és on està ara integrat el Banc Vizcaya, negui al Parlament les actes de Banca Catalana, entre el 1982 i el 1986, per poder accedir a aquesta informació. La comissió del cas Pujol ha demanat aquestes dades. Com és possible que aquest banc negui les actes de Banca Catalana, què s’ha d’amagar? La meva tesi, que no puc provar, és que Pujol va fer una donació tramposa de les accions, però ell va seguir mantenint la titularitat de les accions.
- Un cas així traslladat a l’actualitat, amb un altre Codi Penal i amb una visió social de la corrupció més sensibilitzada, seria molt diferent?
Penso que seria absolutament diferent per diverses raons: una perquè la societat ha canviat afortunadament i ara estem parlant del cas Banca Catalana i estem descobrint coses noves a partir de la confessió de Jordi Pujol, la qual cosa demostra la impostura que va mantenir. En segon lloc, perquè crec que la resposta judicial seria diferent perquè ja s’han produït altres casos i seria un escàndol que els jutges no es miressin el sumari. I tres, perquè ja hi ha hagut precedents de condemnes, com el cas de Mario Conde i Javier De la Rosa que va entrar a la presó per delictes de coll blanc. Avui seria intolerable que els jutges actuessin així, no dic que fos impossible, però seria bastant intolerable, i la pressió social que ells mateixos tindrien els faria actuar d’una altra manera.
- Ara que es parla tant de la caixa B que tindria el PP, segons la querella dels fiscals Banca Catalana també tindria la seva particular caixa B....
Penso que és una mica frívol argumentar, com fan en el llibre alguns dels entrevistats, que tots els bancs ho feien. Es diu que tothom ho feia i quan han enganxat a algú del PP que tenia una caixa B es considera que és delicte. El més greu de la caixa B és com es van desviar els diners, concretament entre el 1974 i el 1981, es van desviar 83.715 milions de pessetes a través de la creació de societats instrumentals per desviar aquests diners. Una quantitat que suposava fins a l’11% dels fons de l’entitat. Són societats que ells creen alienes a tot el control de la Junta d’accionistes i del Banc d’Espanya. Un cop han desviat els diners la nodreixen a través de crèdits ficticis i quan tenen una comptabilitat opaca al marge de la junta d’accionistes i dels mecanismes de control és quan ho utilitzen en benefici propi. Ells diuen que tothom tenia societats instrumentals, ningú ho discuteix que tothom en té, però el que no pot ser és que les societats instrumentals que utilitzes per desviar els diners de la caixa B no estiguin reflectides en els llibres de comptabilitat.
- La gestió de Banca Catalana també va provocar discrepàncies entre Pujol i el seu cunyat, Francesc Cabana. Sap moltes coses del que va passar i està protegint a l’expresident?
Aquí hi ha dues persones fonamentals que no parlaran. Són Francesc Cabana i Joan Anton Sánchez Carreté, l’assessor fiscal de la família Pujol. Cabana és la persona que coneix millor que ningú la història de Banca Catalana des del seu naixement el 1958 amb la compra de la Banca Dorca. És la persona que administra el patrimoni de la família quan Pujol és empresonat pels Fets del Palau, i és la persona que millor coneix el que va passar. Cabana té discrepàncies amb Jordi Pujol, però per sobre de tot guardarà el seu secret. Jo sí que me’l crec quan Cabana diu que ell no es va enriquir amb Banca Catalana, quan explica que tot el que guanyava ho tornava a invertir. Però també va cobrar dividends il·lícits i això també és delictiu.
- I el paper de l’assessor Sánchez Carreté també es clau en aquest cas....
És un altre personatge molt més tèrbol. És l’assessor fiscal de la família Pujol fins l’any 83 i sap com ningú totes les argúcies legals per camuflar els diners. Sánchez Carreté no hem d’oblidar que és un delinqüent fiscal perquè ha estat condemnat en dues ocasions i indultat pel govern del PSOE, segurament per la seva relació amb el dirigent d’Unió, Josep Sánchez Llibre. Carreté és el senyor que millor coneix els secrets i no tinc cap dubte que serà fidel als seus amos i seguirà guardant silenci.
- Dels 41 magistrats que formaven el ple de l’Audiència Territorial, tan sols 8 van votar a favor de processar Jordi Pujol. Alguns d’aquests magistrats que ha entrevistat afirmen que la majoria no es va estudiar el sumari.
És absolutament escandalós i intolerable que els jutges miressin el sostre en comptes de mirar el sumari. Els jutges anaven amb una posició predeterminada a favor de l’exculpació de Jordi Pujol. L’aleshores advocat de Pujol, Joan Piqué Vidal, va jugar molt bé les seves cartes i va influir molt en el tribunal. Va haver-hi 8 jutges que van votar a favor del processament i 33 que van votar a favor de l’exculpació. Sorprèn molt l’aplicació que van fer aquests jutges del Codi Penal, tenint en compte que en aquell moment es tractava simplement de processar a Jordi Pujol, que vol dir seguir investigant i si arriba el cas asseure’l a la banqueta dels acusats. No s’estava discutint si anava a la presó! El més important és que el Codi Penal de l’època si que servia per haver condemnat i processat a Pujol arribat el cas, però ells van dir que no, que no figurava en el Codi Penal. Això és fals, perquè el mateix codi sí que va servir després per condemnar a Mario Conde pel cas Banesto.
- El llibre també desmenteix la tesi explicada durant molts anys de que va ser el Govern del PSOE el principal impulsor de la querella....
En el llibre l’exministre de Justícia en aquella època amb Felipe González, en Fernando Ledesma, explica clarament que el govern del PSOE va respirar tranquil quan es va exculpar a Jordi Pujol.
- La confessió de Pujol també ha servit per trencar molts mites sobre la intencionalitat política de la querella?
El cas Banca Catalana és l’inici, ja no d’una revisió històrica, però si d’una manera d’entendre el que va passar. El detonant de tot això és la confessió de l’expresident de la Generalitat. Ell mateix fa caure el mite i la figura que havia construït i a partir d’aquí és més fàcil que es comencin a escriure llibres com aquest, tot i que havia començat a escriure’l abans. I és més fàcil començar a repensar si tot allò que ens havien explicat durant tant de temps era realment així o és una falsedat i impostura que va comprar la societat catalana. És molt saludable i edificant que la societat es torni a plantejar si realment no ha estat enganyada durant tant de temps per una concepció patrimonialista del poder.
- Si el cas Banca Catalana hagués acabat d’una altra manera, amb un processament de Jordi Pujol, la història política de Catalunya seria diferent?
No en tinc cap dubte que la història política de Catalunya hagués pogut canviar si Jordi Pujol hagués estat processat. Ell mateix diu a les seves memòries que si hagués estat processat llavors hagués dimitit i que ja tenia pensat el nom del seu substitut i que no el dirà mai. El processament del llavors president de la Generalitat hagués canviat de ben segur el rumb de la història catalana recent. També és veritat que el no processament va pesar com una llosa durant molts i molts anys a la política catalana. Ell va patrimonialitzar la querella, va convertir el que era una querella personal en una querella contra Catalunya i això és intolerable. A algú se li acut que una querella contra el president de La Rioja o contra el president de la Comunitat de Madrid sigui una querella contra els madrilenys? Aquest discurs va quallar en la societat catalana, Pujol va fer servir tots els seus mitjans del poder per estendre aquest discurs, fins i tot els mitjans de comunicació i així va venir l’època que va venir per la incapacitat de l’esquerra de crear una alternativa i un discurs, segurament en part per un complex de culpa que tenia que va acabar assumint el discurs de que havien estat ells els impulsors de la querella.
- Mena diu en el pròleg del llibre que van ser “escasses les veus crítiques” amb la identificació que va fer Pujol de la querella amb Catalunya, amb “pocs periodistes” crítics assenyala.
El periodisme d’aquell moment va ser submís al poder. Uns perquè estaven subvencionats, d’altres perquè eren mitjans públics. El periodisme d’aquell moment va ser tolerant amb les pràctiques corruptes, si més no amb el cas Banca Catalana va mirar cap a un altra banda. I vull trencar una llança a favor del diari El País que es va quedar molt sol a Catalunya i Espanya publicant les informacions que estava aportant la Fiscalia i que estava portant la Justícia.
- Hi va haver represàlies per part del pujolisme contra periodistes que es van atrevir a investigar el cas?
Sens dubte. Hi ha el cas del periodista Enric González, que estava a punt de ser contractat per TV3 i el dia que anava a firmar el contracte el llavors secretari de la Presidència, Lluís Prenafeta, va trucar i no se’l va contractar. I aquest periodista va quedar marcat. Els periodistes que es van atrevir a fer una informació diferent de la que volia el poder van quedar marcats. I vull assenyalar el cas de Xavier Vidal-Folch, que després va ser director adjunt d’El País, a l’Andreu Missé, gran corresponsal a Brussel·les i molt bon periodista, i d’altres com Jaume Reixach i Siscu Baiges. Es van crear llistes de periodistes marcats de per vida. Pocs, perquè van ser pocs els que van atrevir-se a qüestionar el discurs oficial, però efectivament es van fer llistes de periodistes marcats pel poder del pujolisme.
- També entrevista en el llibre a Joan Piqué Vidal, l’advocat de Pujol durant aquell procés. Explica que era conegut per fer bones ‘relacions públiques’ amb els jutges.
Joan Piqué Vidal tenia una gran ascendència sobre molts dels magistrats. De fet, un d’ells que demana l’anonimat explica la llegenda urbana que corria de que va anar al seu despatx a oferir-li plànols de pisos. Com diu el pare de l’exfiscal Mena “els jutges no es compren, es regalen”. Jo no crec que als jutges els compressin, penso que van tenir una actitud servil, de submissió al poder polític, perquè van considerar, amb un argument estúpid, que estaven sent utilitzats per a una batalla política. Escolti, vostè és jutge i el que ha de fer és mirar els papers i decidir, mirar-se les proves. El que és intolerable és que la majoria dels jutges no es miressin el sumari.
- Finalment, creu que la comissió d’investigació al Parlament sobre el cas Pujol servirà d’alguna cosa o quedarà com un gran espectacle que no serveix de res?
La comissió servirà de ben poc a la pràctica, però coincideixo amb el raonament del president de la comissió, el diputat de la CUP David Fernández, de que si només servís per canviar el funcionament i el reglament de les comissions d’investigació ja serviria per alguna cosa. Més enllà de l’espectacle mediàtic això pot servir per remoure certes idees i per remoure el cas de Banca Catalana, però si ni els diputats tenen accés el sumari perquè la llei protegeix l’accés, si ni el BBVA facilita informació perquè invoca al secret bancari i seguim mantenint aquest magma de silenci sobre el cas, doncs malament. Penso que ja ha arribat el moment d’aixecar catifes i obrir finestres. / Una entrevista d'Enric Arqués
