Publicitat
Política · 10 de Març de 2015. 09:15h.

"Els periodistes hem estat massa a prop del poder"

Fidel Masreal, autor de "Game Over": "la política no pot estar pendent de l'espectacle"

"Els periodistes hem estat massa a prop del poder"

Fidel Masreal, fotografiat a la sala de premsa de la Generalitat

Fidel Masreal (Maó, 1973) és periodista d'El Periódico especialitzat en informació política. Ara fa dos anys va publicar "Game Over. Els partits polítics: corrupció i vicis del sistema" (La Mansarda). En el que, a partir de testimonis directes d'una banda i l'altra, explica què falla. Amb el cas Pujol -i d'altres casos d'irregularitats- el seu llibre és més vigent que mai.

- El seu pare ho passaria malament. Dubto que ara ningú s'aprengui de memòria la Constitució. Almenys a Catalunya.

-El meu pare s’aprenia articles de la Constitució perquè creia en l’Estat de Dret i la democràcia després d’haver lluitat molts anys contra la dictadura. La Constitució estableix drets que és bo rellegir i tenir presents. Tant de bo s’apliquessin.

- En el fons, vostè reivindica la política. Almenys la bona política.

Reivindico la política entesa com a exercici col·lectiu mitjançant el qual puguem decidim, entre tots, les nostres prioritats, els drets, els deures, la política fiscal i la nostra relació amb el món. Tot.

- Com s'acaba amb la corrupció?

Crec que cal un canvi radical en la forma d’entendre i finançar els partits: limitació de mandats, reducció de despeses, desvinculació radical de les empreses privades, evitar l’endeutament amb els bancs... I una recuperació del pes del bé comú respecte als interessos privats, mitjançant la regulació estricta dels lobbies i implantant la participació ciutadana efectiva en la presa de grans decisions. Però per sobre de tot, desconcentrant el poder i fent transparents totes les decisions que ens afecten.

- Perdoni, tothom critica el funcionament intern dels partits, però en general quan ja no tenen càrrec oficial.

És en part comprensible que es puguin denunciar amb més llibertat les mancances de qualsevol organització un cop ja no se’n forma part. Però és bo també que aquestes denuncies es facin al si dels partits, en les reunions internes, quan s’hi forma part. I que això sigui considerat un signe de pluralitat, no penalitzat.

- Els independents acaben sent un problema?. Recordo el cas de Baltasar Garzón amb el PSOE. Va durar tres mesos. O el de Montserrat Nebrera al PPC.

Cada cas és diferent. El que sí s’observa és una evident dificultat per compaginar la llibertat dels independents amb la disciplina que els partits encara exigeixen. Sovint apareixen aquests fitxatges com operacions destinades a captar vots més que no pas a fer el partit més permeable a opinions diverses. Després de les eleccions, l’independent es converteix en una nosa. Així ho viuen molts d’ells.

- El diputat de CiU Carles Campuzano defensa al seu llibre la limitació de mandats, però dels presidents, no dels diputats. No m'estranya, porta cinc legislatures.

Cal que la limitació de mandats arribi arreu, sense perdre el valor de l’experiència, però incorporant a ciutadans diversos a l’acció política, per convertir-la en una responsabilitat compartida.

- El PP va sortir indemne del cas Naseiro. CDC del cas Casinos. Per què, després de quasi quaranta anys, el finançament il·legal dels partits no està considerat delicte?. No surt ni al Codi Penal.

Les reformes que s’han plantejat al Congrés i al Parlament són tímides i segueixen disposant de “portes del darrera” per a aconseguir injeccions econòmiques potents. La clau no és tant la tipificació delictiva sinó de deixar de considerar el partit com un objectiu en si mateix, destinat a recaptar grans quantitats de diners per a pagar campanyes caríssimes i aconseguir el poder o mantenir-lo per sobre de qualsevol altra objectiu estratègic, de valors o ideològic.

- A mi em passa una cosa molt curiosa: quan vaig a un consell nacional -com els de CDC o els d'Unió, que celebren en hotels- sempre em pregunto: i això qui ho paga?

Sens dubte els partits tradicionals podrien aplicar fórmules menys costoses, més obertes, més horitzontals i aprofitant les noves tecnologies, per organitzar-se.

- Josep Piqué, l'exministre, li diu que no té "cap dubte" del 3%. Deu ser veritat, doncs?

Existeixen diversos indicis al respecte. Privadament, més d’un i de dos responsables polítics admet que ha existit aquest mètode i que encara avui la dependència dels crèdits bancaris i les despeses en campanyes electorals i maquinària dels partits fan que el finançament estigui sotmès a dependències molt poc saludables.

- Els d'Iniciativa són més honrats o és que no 'toquen' poder. Llevat de l'Ajuntament del Prat han perdut gairebé tots els municipis on governaven.

La gran majoria dels partits clàssics, en major o menor mesura, han patit els vicis descrits a Game Over: burocratització, dictadura dels aparells, manca d’obertura i de transparència, cessió dels objectius ideològics en benefici del manteniment en el poder, manca de coherència ideològica, imatge i marketing per sobre de la honestedat...

- Els partits han de ser assemblearis o jeràrquics?

Tota organització té dret a organitzar-se com consideri oportú, però els partits són peces clau en el sistema institucional i la Constitució ja estableix que han de tenir una estructura interna i un funcionament democràtics. Per tant, cal que la participació del militant sigui clau, les decisions siguin compartides i els debats, oberts. Els partits han de ser conscients que existeixen altres formes democràtiques de representació social. Han de ser conscients que han perdut el monopoli de la representació ciutadana. O s’obren i es democratitzen del tot o seguiran perdent legitimitat i suports.

- Esquerra era assambleària i, de vegades, semblava un guirigall

L’assemblearisme evidentment incorpora reptes i dificultats. En tot cas, crec fermament en la capacitat d’organització democràtica i alhora responsable de les entitats i partits. Ni els moviments més trencadors neguen la necessitat de delegar responsabilitats i organitzar diferents àrees de gestió. La clau és l’apoderament i la participació ciutadana per no deixar en mans d’uns quants la gestió dels afers públics.

- Carod diu, al seu llibre, que "l'objectiu d'un aparell es mantenir-s'hi". També podríem pensar el mateix d'ell, d'un candidat.

Sens dubte la coherència total no existeix en cap dels polítics entrevistats al llibre. Sí que valoro la sinceritat amb la que, per exemple, l’ex líder d’Esquerra admet que ell no tenia capacitat de decisió sobre molts assumptes interns que quedaven en mans d’un aparell tancat i impermeable.

- Hem convertit la política en espectacle? Ara per ser polític sembla que cal haver estat abans tertulià.

Els mitjans de comunicació de masses segueixen tenint una gran capacitat d’influència. Però també estem assistint a un canvi de fons, en el que nombrosos col·lectius socials fan política en el sentit ampli de la paraula. I aconsegueixen aglutinar suports, generar opinió, influir sobre les seves preocupacions i també tenir ressò en tot un seguit d’altres mitjans de comunicació que, alhora, donen veu a aquests nous actors de l’escena política i social. Fer política pendent només de l’espectacle és ser esclau de la dictadura de la immediatesa, la superficialitat i el risc de ser crucificat ràpidament. Només la política amb valors sòlids, mirada llarga i arrelada al carrer pot ser creïble.

- Quina és la responsabilitat dels mitjans en aquest "ecosistema"?, l'expressió és seva.

Crec que els mitjans i els professionals de la comunicació tenim una gran responsabilitat per haver estat massa a prop del poder i oblidar-nos dels ciutadans. Per no haver estat prou crític amb les dinàmiques corruptes del sistema de partits, l’empobriment de la democràcia i la pèrdua de drets de la ciutadania. Afortunadament, els canvis socials també estan fent aflorar un periodisme més compromès, més crític, més conscient de la seva responsabilitat.

- La premsa, a Catalunya, és prou independent? La crisi ha afeblit la majoria de mitjans.

Un destacat polític al que vaig demanar si el seu partit, amb deutes amb entitats financeres, era prou lliure per legislar sobre els bancs, em va contestar que el mateix li passa a les empreses de comunicació. A Catalunya i al conjunt de l’Estat. La crisi ha afeblit la independència respecte al poder econòmic i als governs. Dels periodistes i les empreses de comunicació depèn que recuperem el nostre paper. I també de l’existència de lectors o oients conscients del valor d’una informació independent i de qualitat.

- "El Parlament decideix ben poc". La frase també és seva. Tenim un "Parlament de fireta" que va dir un dia l'exalcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal?

El Parlament hauria de posar-se al dia pel que fa a la coherència entre el que s’aprova i s’aplica, pel que fa al que es triga en tirar endavant lleis o propostes, pel que fa a la participació real i efectiva de la ciutadania (i no només com ara, de forma testimonial en comissions on se’ls rep com un mer tràmit) i pel que fa a la dedicació dels parlamentaris, que han d’estar al servei dels ciutadans i no del partit que els ha triat, sovint a dit.

- La democràcia és cosa de majores i minories, però si el Govern perd una votació tampoc passa res?

Depèn de quina votació perdi. Crec que en el futur l’acció de govern haurà de retre comptes periòdicament amb molta més autoexigència que ara. I sobretot complir allò que la Cambra aprovi o bé plegar.

- A l'Ajuntament fan el mateix, tanmateix. Recordo que el ple municipal va votar en contra de l'AVE pel mig de la ciutat i l'alcalde Hereu no en va fer cas.

Sovint el poder polític i institucional entén la participació i les votacions democràtiques en funció dels seus interessos. Si no els afavoreix el que s’ha decidit, s’evita aplicar-ho o es despleguen excuses com que es tracta de propostes irrealitzables o inconvenients.

- Els alcaldes haurien de ser diputats o ja tenen prou feina fent d'alcalde?

Estic convençut que els ciutadans agraeixen que els seus representants ho siguin a dedicació exclusiva. L’acumulació de càrrecs és poc coherent amb una política més oberta a la participació de tots i no concentrada en unes quantes persones que fan de la política una professió per tota la vida.

- Sóc més crític amb el 15-M que el que ho és vostè, però jo estava a dins del Parlament i vostè "a fora" com explica. Allò no va ser una protesta pacífica, va ser un "setge" als representants de la sobirania popular. Ens agradin o no.

La convocatòria va cometre un error de plantejament quan va donar a entendre que es pararia el Parlament. Crec que l’autocrítica posterior, que va existir, hauria d’haver estat més contundent. També és evident que els actes violents els van protagonitzar una minoria i que encara està pendent un diàleg obert entre el moviment del 15-M i els representants institucionals. El xoc viscut aquell dia va ser un símptoma d’un malestar profund i els fets dels anys posteriors així ho han demostrat amb l’aparició de nous col·lectius socials i forces polítiques i un exercici –crec que encara tímid- per part dels grans partits i institucions per obrir-se a la ciutadania.

- Com els indignats de Plaça Catalunya. Ja em perdonarà però a les assemblees votaven 600 persones. No sé si 600 persones són representatives.

Vaig estar durant dies a la plaça i vaig constatar una explosió d’indignació i de ganes de fer política en el sentit més ampli. Aquella força va sorgir de forma molt espontània i també va incloure contradiccions i problemes, com per exemple els debats sobre la continuïtat de l’acampada o no. Les votacions assembleàries en una plaça oberta inclouen el risc de la manipulació o de la falta de decisions executives o prou legitimades. Recordo que quan va acabar l’acampada, alguns opinadors deien que el moviment del 15-M s’havia acabat. I ara ningú no dubta que les noves formes polítiques i socials han aflorat en bona mesura a partir d’aquells fets.

- Un dia l'exconseller Huguet em va dir que als únics que no col·locaven en consells d'administració era a ells.

Tots els partits que han exercit el poder, en graus diferents, segur que han de reflexionar sobre com han exercit els tentacles de l’executiu respecte a tot un seguit d’organismes i altres poders de l’Estat. La separació de poders ha estat i és encara vulnerada reiteradament. Descentralitzar i desconcentrar el poder és clau per a aconseguir un sistema democràtic sanejat.

- El periodista Pere Rusiñol li diu una gran frase: "la roda de premsa només serveix per a un tall de veu".

Els vicis entre els partits clàssics i el periodisme són nombrosos. És urgent que canviem l’agenda, obrim el debat a nous actors, recuperem l’autoexigència periodística i l’exigència envers els nostres representants institucionals i obrim les finestres a altres formes d’exercir el periodisme i de practicar la democràcia.

- Però tot això com s'arregla? A Itàlia van fer neteja i els hi va sortir Berlusconi. Els buits de poder acostumen a generar figures populistes.

El risc del populisme o de la sortida autoritària i d’odi al que és diferent existeix a tota Europa. Crec molt en un apoderament dels ciutadans, per ser tots persones lliures i responsables, amb un reforçament de l’educació en tots els sentits, amb accés a nous mitjans de comunicació i a la cultura lliure. Un ciutadà conscient és el millor antídot contra l’uniformisme.

- És com a Europa: la ultradreta puja perquè la gent els vota. Els antics votants del PC Francès sembla que s'hagin passat en massa a Marine Le Pen. Què ha fet malament l'esquerra?

Bona part de l’esquerra ha dimitit del combat en defensa dels seus valors. De mantenir-los encara que els fessin perdre vots davant fórmules de rebuig als immigrants, per exemple. Ha preferit abraçar el populisme fàcil. El discurs buit. Ha abandonat el carrer i ha aplicat mesures molt similars a les de la dreta en el terreny econòmic i fins i tot en els valors, en aspectes com el de la seguretat.

- La Diputació de Barcelona és un "cementiri d'elefants". No ho dic jo, ho diu l'exalcalde de Montcada, César Arrizabalaga, que hi va treballar d'assessor.

Sí, la Diputació de Barcelona és un altre organisme que necessita obrir finestres i sotmetre’s a una auditoria a fons, perquè el seu volum de pressupost requereix que tots sabem com s’organitza, quins pactes polítics s’hi practiquen i perquè i quina és la seva funció real.

- Per cert, per acabar, vostè a qui li compraria un cotxe de segona mà: a l'esmentat César Arrizabalaga o a Jordi Climent?

Procuro anar en moto o fer servir el Bicing. /Una entrevista de Xavier Rius

Publicitat
Publicitat

7 Comentaris

Publicitat
#5 egarense, Terrassa, 10/03/2015 - 12:23

No solo están cerca del poder si no que muchos han y trabajan para el mismo , desde la derecha hasta la izquierda
Bolaños,Marguenda son dos claros ejemplos de ello

#4 Casper, Bcn, 10/03/2015 - 11:27

Los periodistas de aquí dais puta vergüenza, unos lameculos de editorial única y sin cojones para discrepar o hacer periodismo de investigación que destape las vergüenzas de nuestra querida tierra. Si no fuese por la prensa de Madrid? ¿Y el caso Palau? jetas sois unos jetas.

#4.1 Maginet, BCN, 10/03/2015 - 17:57

Rius ¡¡¡ ja veus quin personal llegeix el teu diari. Amb això t'has convertit. Adeusiau e.noticies que et moqui la ia ia ¡¡

#4.2 Joan, Bcn (Gràcia), 10/03/2015 - 22:02

DONCS ADÉU I PASSIU BÉ!
LLEGEIX NACIÓ DIGITAL O ARA, QUE LLEPEN EL CUL AL MAS I AL PODER A CATALUNYA...

#3 Joan, BCN (GRÀCIA), 10/03/2015 - 09:49

LO TRISTE EN CATALUÑA ES QUE LAS PREGUNTAS COMPROMETEDORAS SÓLO LAS HACEN LOS O LAS PERIODISTAS DE MEDIOS QUE NO SON CATALANES, COMO ANTENA 3, TELEMADRID, LA SEXTA, ETC... AQUÍ ESTÁIS TODOS SOMETIDOS AL "PODER" NACIONALISTA.

#2 Neferu, Barcelona, 10/03/2015 - 09:38

Y aún lo estáis. Os han comprado con las subvenciones.

#1 Carlos Gomez, Bcn, 10/03/2015 - 09:37

Que facil es decirlo ahora que han saltado las tapas de les clavagueres oi camarada ???
Nunca hasta ahora os habiais preguntado quien pagaba los generosos cigrones que tan ricamente os comias por ese buen hacer periodistico.
Igualito, igualito que los coleguitas de Canal 9.
Vaya con el Cuarto Poder