Publicitat
Política · 28 de Maig de 2019. 09:30h.

"Esquerra no és fiable ni es pot negociar amb ells"

Jordi Canal, historiador: “El discurs del Rei va ser impecable i oportú”

"Esquerra no és fiable ni es pot negociar amb ells"

Jordi Canal

L'historiador Jordi Canal i Morell (Olot, 1964) acaba de fer una cosa una mica suïcida a Catalunya per als temps que corren: publicar un llibre sobre la casa reial: "La monarquia al segle XXI (Turner)". Si no és un llibre necessàriament a favor -no esquiva polèmiques com l'elefant o Bárbara Rey- tampoc es pot dir que sigui necessàriament en contra. Autor de diversos llibres -sobretot sobre carlisme- i professor de l'École des hautes études en sciences socials de París, sospito que ja està habituat a ficar-se en embolics.

- Esquerra siempre tira al monte? Ho dic pel veto a Iceta

Esquerra Republicana de Catalunya ha estat, tant en l'etapa de la Segona República, com, després de la seva reinvenció en el postfranquisme, durant l'Espanya democràtica un partit poc fiable i rondinaire. El colpisme de 1934 i de 2017, l'ambigüitat de Companys davant dels assassinats de rereguarda a la Guerra civil espanyola, la integració de quadres de l'antiga organització terrorista Terra Lliure i, així mateix, algunes individualitats esbojarrades i incompetents que han estat al capdavant del partit en un o altre temps com Lluís Companys, Àngel Colom, Pilar Rahola, Josep M. Terricabras, Gabriel Rufián o Ernest Maragall no permeten prendre massa seriosament a aquesta formació. Tarradellas se’n va adonar d'això, afortunadament, a l'exili i va tornar totalment canviat. Això del veto a Iceta demostra, per sobre de tot, que no són fiables ni es pot negociar res amb ells. Sembla estrany que després de tant de temps els socialistes no hagin après la lliçó. El fet que Esquerra esdevingui la primera força de Catalunya és una clara mostra de que vivim en una societat malalta i sense nord.

- Vostè se’n refiaria de Junqueras?

Mai ni en cap circumstància. Ni del polític ni de l'historiador ...

- Bé, parlarem del seu llibre: francament, una mica kamikaze fer-ne un sobre la monarquia a la Catalunya actual

M'agraden els reptes. I a més penso que es tracta d'un llibre necessari en temps difícils i confusos com els actuals. La monarquia està rebent últimament molts atacs que, en el fons, el que pretenen és acabar amb el nostre sistema democràtic. Al darrer lustre s'han consolidat dos nuclis, que fan de l'enderrocament de la monarquia un autèntic objectiu, utilitzant totes les possibilitats ofertes pels espais polític, mediàtic i virtual: l'independentisme català i l'esquerra populista. L'auge de tots dos camps té molt a veure amb els efectes, en el terreny de la política, de l'escenari de policrisis viscut des de 2008. El "Procés" va endur-se per davant, des de principis del segle XXI, tota temptació accidentalista i va convertir als creients a la república promesa en contraris acèrrims de la monarquia. De fet, si l'odiada Constitució espanyola diu que el rei és el símbol de la unitat i permanència de l'Estat espanyol, aquell esdevé, lògicament, el pilar del sistema a abatre. L'objectiu final justifica vulnerar la legalitat i menysprear als que pensen diferent. El missatge de Felip VI, el 3 d'octubre de 2017, va convertir al monarca en l'enemic per excel·lència de la Catalunya fracturada de l'independentisme. El combat contra la monarquia està ple d'accions simbòliques i actuacions contundents, però no té argumentari. Les emocions s'imposen, en tot moment, a la raó.

L'esquerra populista organitzada al voltant de Podem i les seves confluències i, així mateix, a Esquerra Unida, en canvi, sense defugir el simbòlic, s'ha centrat en l'elaboració d'un conjunt de tesis i diatribes contra la monarquia, febles en la seva formulació i suport , però molt efectives. Per a aquests grups, la monarquia constitueix la peça fonamental de l'injuriat "règim del 78" i, en conseqüència, l'element que ha de ser debilitat i desprestigiat en nom d'un canvi radical en la configuració de la democràcia espanyola. A diferència de l'independentisme català, amb el qual comparteixen plantejaments populistes, no contemplen, com a mínim inicialment, un enfrontament que vulneri cap legalitat, sinó una pugna al sí del marc democràtic i constitucional. La immaduresa política, però, no disculpa una certa irresponsabilitat. Els arguments per poder afirmar que una república seria millor que una monarquia per a la democràcia espanyola no apareixen en cap dels textos de Iglesias o Echenique. És el simple buit després dels grans enunciats, al què ens ha acostumat la raó populista.

 -Li sembla oportú el debat monarquia-república a Espanya?

El debat monarquia-república no és ni hauria de ser una mena de tabú a Espanya. No obstant això, un parell de condicions han de presidir-lo. Abans de res, resulta imprescindible convertir-lo en una discussió seriosa, amb arguments forts i sense prejudicis, sense demagògies i amb voluntat integradora. La teoria i les abstraccions sobre les dues formes han de ser combinades amb l'exercici i les pràctiques i, evidentment, amb les experiències i els resultats. Una exigència de responsabilitat intel·lectual i moral als participants en aquesta controvèrsia, tant des dels mitjans de comunicació i les xarxes, com des de la tribuna i l'àmbit acadèmic, esdevé indispensable. No tot s'hi val. Els arguments i la raó necessiten imposar-se a les acusacions i les simples emocions. Al costat d’altes dosis de consens i generositat, un debat d'aquestes característiques requereix molt rigor i honestedat, poc curt termini i tacticisme, i, per sobre de tot, responsabilitat. En segon lloc, resulta imprescindible que el debat tingui lloc en un ambient el més serè possible, en una situació el més estable possible i en un país el més recuperat de les crisis possible. No és una disputa, em sembla, per avui, sinó per demà.

- Si em permet, tampoc ha fet un llibre a favor de la monarquia sinó sobre la monarquia. No estalvia episodis polèmics com la mort d'un germà del rei emèrit, la suposada relació amb Bárbara Rey, el cas Noos o la caça de l'elefant.

No era la meva intenció, en cap moment, fer un llibre a favor de la monarquia. Com vostè diu bé, és un llibre sobre la monarquia. He intentat no deixar res fora de la meva anàlisi. Totes les coses anteriors han passat i cal intentar comprendre-les en el seu context. Però tampoc no es poden utilitzar, com s'ha fet amb freqüència, com els únics elements per jutjar una figura o un regnat. El regnat de Joan Carles I va durar molts anys, entre 1975 i 2014, i no es pot explicar només pel que ha passat al final, entre 2010 i 2014. Fer-ho d'aquesta manera és, o bé interessat, o bé oblidadís, o bé presentista. En qualsevol dels tres casos, aquesta visió no respon a la realitat. No es pot oblidar el paper del rei en la construcció de la democràcia a Espanya ni a la transformació que Espanya i els espanyols van viure en l'últim quart del segle XX. Als espanyols, i entre ells els catalans, els hi ha anat molt bé amb Joan Carles I. La monarquia de Joan Carles I ha estat una monarquia parlamentària, democràtica i republicana. I això va permetre un progrés i una etapa d'estabilitat que Espanya no havia tingut en cap altre moment de la seva història. Un cop assegurat tot això, és evident que al costat d'èxits es van cometre errors condemnables, tant en la gestió de la família reial com en les relacions amb la premsa i el nou món de les xarxes. La monarquia de Joan Carles I no va saber adaptar-se adequadament a la nova societat espanyola del segle XXI, on coses que eren abans acceptables havien deixat de ser-ho -matar elefants, per exemple-, i a més es va confiar, pensant que la monarquia ja estava totalment consolidada. Les monarquies democràtiques i republicanes com l'espanyola s’han de legitimar cada dia i han de ser exemplars. Cap a 2010, en plena Gran recessió, el rei i la Casa Reial ho havien oblidat. I va ser un error, que només va poder corregir-se amb una abdicació i un nou rei, Felip VI, que ha après de les experiències del passat i està posant en primera línia el rigor i l'exemplaritat, conscient de la necessitat de mostrar a la societat, i sobretot a les noves generacions, la utilitat de la institució.

- Per cert, la reina Sofia és una santa

Això de la santedat és una cosa molt particular, però sí que és cert que ha aguantat molt en el terreny personal i que ha estat exemplar en el terreny institucional. El mateix Joan Carles I va dir una vegada que era una gran professional. Encara que sembla que a ella no li agrada aquesta expressió, ho ha estat. Em sembla que Felip VI ha heretat molts elements de la seva mare a l'hora d'entendre i exercir la Corona, naturalment modernitzats i adaptats a uns nous temps amb l'ajuda del seu entorn i de la reina Letizia. Moltes són les persones que asseguren que Felip VI té més de Grècia que de Borbó. Segurament encerten. El seu gran repte, en aquest moment, és ajuntar la utilitat de la monarquia i la Corona que Joan Carles I va aconseguir mostrar, durant algunes dècades, a ulls dels espanyols i del món, amb l'exemplaritat de la monarquia i la Corona que va saber representar , en tot moment, la reina Sofia. En els cinc anys que portem de regnat ho està aconseguint.

- A què atribueix la presumpta mala relació entre ella i Letizia? En el cas que, en efecte, hi hagi mala relació

Es tracta de dos models de reina que xoquen necessàriament. La modernització i la plebització que ha introduït l'actual reina Letizia a la Corona genera -i això és normalment- friccions. Tot això, evidentment, al marge de qüestions estrictament personals, que són, com diu la mateixa paraula, personals. Si no afecten la monarquia com a institució són simples anècdotes.

- Letizia també va tenir molt protagonisme al principi -aquell "Déjame acabar" - i sembla que ha disminuït

L'arribada de Letizia a la família del rei va suposar molts canvis i va generar expectatives i fèrries oposicions. El "Déjame acabar ...", que va provocar les rialles dels presents i innombrables comentaris de tot tipus, va ser una mala jugada de l'espontaneïtat de la futura reina, poc entrenada encara en la realitat de la reialesa. Ser reina s'aprenia abans des del mateix naixement, però ara ja no. I ara, fins i tot, s'accepta un passat amb un divorci. El segle XXI ha deixat enrere al segle XX. Des de l'entrada a palau de la princesa Letizia no han cessat les controvèrsies. Aquestes s'estructuren, en resum, al voltant de dues oposicions: la del model de monarquia (modernitat i obertura versus tradició) i la del model de reina, que la contraposa a la seva sogra, la reina Sofia. Per aquesta raó, tot el que li pertoca es converteix en objecte d'escrutini sense pietat. Una personalitat forta i independent com la de la Letizia Ortiz no deixa indiferent. Les humiliacions sofertes en els primers temps al costat del futur rei -d’alguns vells amics d'ell, pijos i rics, que la menyspreaven; d'una part de l'aristocràcia hispànica, que avorria a la plebea intrusa; o fins i tot de determinats comunicadors del món rosa-, van contribuir a forjar, així mateix, el caràcter aparentment dur i desconfiat de la futura reina.

- Per què la monarquia ha enxampat mala fama en una part de Catalunya? Ja ve d'abans del discurs del rei Felip el 3 d'octubre

Sí, és anterior. Com deia abans, la construcció de la república catalana converteix automàticament a la monarquia i al rei en enemics de Catalunya. En aquest cas, a més, els independentistes han tornat a equivocar-se, com van fer en considerar que l'Estat era feble. Una suposada debilitat que va sorprendre a l'octubre de 2017 i continua sorprenent amb els judicis i l'acurada però ferma aplicació de la llei. La monarquia no és tampoc tan feble com pensen.

- Vostè hagués fet aquest discurs o l'hauria enfocat d'una altra manera?

El discurs del dia 3 d'octubre va ser impecable i oportú. Va ser impecablement constitucional. La Constitució de 1978, que no dóna poders al rei, sí que li assigna l'arbitratge i moderació del funcionament regular de les institucions. Va ser una intervenció extraordinària provocada per uns fets gravíssims, que alteraven substancialment el funcionament institucional i atemptaven contra la legalitat i la unitat espanyola. El missatge real no només era constitucionalment correcte, sinó també molt oportú, tant per assenyalar responsabilitats (i irresponsabilitats) i integrar els catalans invisibilitzats -en un conflicte que no enfrontava Catalunya amb Espanya, sinó a dues Catalunyes-, com per fer possible el consens dels demòcrates i forçar l'abandonament de la tàctica passiva del Govern. Rajoy va donar el vistiplau a la intervenció, encara que era evident el seu desacord, en una reunió celebrada al migdia del mateix dia 3. Aquest discurs de Felip VI ha estat comparat amb el pronunciat pel seu pare a la matinada del 24 de febrer del 1981. Van contribuir a frenar, en ambdós casos, el colpisme. Alguns han dit que el rei no es va disculpar pel que ha passat l'1 d'octubre. No tenia cap raó per fer-ho. I no havia de fer-ho. Altres han dit que no va parlar en català. No era un discurs sol per als catalans ni per als catalanoparlants. A més, el castellà és una llengua profundament catalana. Felip VI ha estat, des de jove, molt sensible a tot lo català. La càrrega de tristesa d'algunes de les paraules del rei en el discurs del 3 ho mostra clarament. El discurs va ser un gran encert del rei i de la Casa Reial.

- Per què l'independentisme és republicà? No hauria estat més fàcil amb el rei a favor que en contra tot i que el rei regna però no governa. Vull dir que canadencs i australians tenen rei -reina- i no troben a faltar cap república.

És republicà per estratègia i pel pes d'ERC. La Catalunya històricament republicana i anti-monàrquica és un invent. El rei simbolitza a Espanya la unitat de la nació. I, en conseqüència, opten pel contrari. En altres parts ningú troba a faltar una república, ni a Noruega, ni a Suècia, ni a Holanda, ni a Gran Bretanya, ja que la monarquia assegura llibertat i democràcia. Com a Espanya. Segons els més prestigiosos índexs de qualitat democràtica, les monarquies ocupen els primers llocs. Espanya està, per exemple, molt per davant de França, Itàlia o els Estats Units. Les monarquies parlamentàries democràtiques i republicanes, com l'espanyola i les que he citat abans, asseguren millor la democràcia i les llibertats que la major part de les repúbliques. Hauríem de deixar de banda la idea falsa, que explota Podem i l'independentisme, que la monarquia és incompatible amb la democràcia, i la república tot el contrari. Suposo que l'exemple de república democràtica no és ni Veneçuela ni l'antiga URSS ni la famosa República Democràtica Alemanya. Hi ha monarquies no democràtiques, com les del Golf, però d'altres, com les europees, són bastant modèliques. Així doncs, hi ha molta més llibertat i democràcia a l'Espanya de Felip VI que a la república catalana imaginada dels Torra, Puigdemont, Rahola o Lluís Llach.

- Vostè que és de Girona, hi ha res de carlisme en el procés?

No hi ha carlisme, en el sentit de continuïtat, però sí que hi ha diverses coses del carlisme. Resulta molt interessant comprovar que els mapes de la influència carlista al segle XIX no resulten molt diferents dels que posen en relleu les zones més independentistes a l'actualitat. Els conflictes del segle XIX i els d'avui poc tenen a veure. L'equivalència territorial és, en canvi, interessant. Es tracta de zones que han estat molt tocades pel catolicisme i el conservadorisme social, de família troncal i comunitats fortes i reticents a grans canvis. No es pot reduir a una qüestió de dretes i esquerres, sinó de fons conservador, que serveix tant per a la vella Convergència pujolista com per l'ERC de Junqueras o la CUP. La Catalunya del procés no vol canviar. S’agrada tal com és o com creu que és. Les pors a les crisis de principis del segle XXI han estat reconvertides en entusiasmes per la independència. Espanya representa per a ells la crisi, el malbaratament, la corrupció, la baixa qualitat democràtica, l'espoli, mentre que el paradís es troba a l'altra cantonada. Al costat del conservadorisme, el no voler canviar, no pot oblidar-se el complex de superioritat dels independentistes i el menyspreu cap als que no pensen com ells. Es creuen superiors i per això no respecten ni la llei, ni la llibertat, ni la democràcia. Estan per sobre d'això. I, com els carlistes del segle XIX, els processistes creuen que l'arribada de la república catalana -o el rei, en el cas dels carlins- ho solucionarà tot per l’art de l’encantament. La fe els ofusca i els permet no tenir projecte, més enllà de la terra promesa. Una terra promesa que, vist el què s’ha vist fins ara, no pot ser més que un immens fiasco.

- Què li ha passat a Puigdemont?

Si volgués resumir-ho en una sola frase, potser optaria la frase d'un gran periodista de Girona, Albert Soler: Carles Puigdemont està com una regadora. Tot i això, Puigdemont està tenint una mica de sort. Torra està impedint que pugui ser el pitjor i més nefast president que ha tingut la Generalitat de Catalunya. Semblava impossible, sí, però Torra l'està superant en nul·litat, en paletisme i en supremacisme. Un dels efectes del procés serà el desprestigi i deslegitimació de les institucions catalanes. Una part de la ciutadania de Catalunya ja no sent ni pot sentir com a pròpia la Generalitat. Els Mas, Puigdemont i Torra s'han carregat tot allò que es va començar a construir amb Tarradellas. L'expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, se echó al monte. No ha dubtat per tal de fer-ho de carregar-s'ho tot, mentre es respecti el seu imaginari estatut institucional i la seva patètica condició de guia d'un poble. Com veiem dia rere dia ha apostat pel com pitjor millor. En algun moment caldrà demanar-li responsabilitats per l'enorme trencadissa provocada.

- Per què una part de l'esquerra menysprea la Transició? Són remordiments de consciència? Al cap i a la fi, Franco va morir al llit

Alguna cosa hi ha de tot això. L'antifranquisme ha estat i segueix sent sobrevalorat. Però s'afegeix un altre element, que és el de les noves generacions, que desconeixen el que va significar realment la Transició, ja que han viscut sempre en una Espanya normalitzada gràcies a ella.

- La monarquia a Espanya està consolidada?

Relativament. A Espanya la monarquia no té el nivell d'arrelament d'altres països monàrquics europeus. Es va trencar la continuïtat l'any1931 i el franquisme, tot i considerar Espanya un regne, va fer molt per assentar el sentiment anti-monàrquic. El 1975 tot estava per fer. I Joan Carles I va aconseguir crear un país de joancarlistes. Però no necessàriament de monàrquics a seques. Més monarquistes que monàrquics. D'aquí l'enfonsament del final del regnat, en plena època de crisi. Espanya no és ni un país de monàrquics ni de republicans. Felip VI ha de tornar a reforçar la monarquia. Segurament fent felipistes. I per ara, des de 2014, ho està fent molt bé a partir de l'exemplaritat i la transparència, el rigor i la modernitat, i, també, mostrant dia rere dia la utilitat de la institució i els seus beneficis per a Espanya. No ho ha tingut fàcil, és cert: l'etapa amb dues eleccions generals successives i sense govern, el procés independentista i el cop, les múltiples crisis. Però la monarquia de Felip VI s'està consolidant a poc a poc, mentre que el republicanisme està decaient.

- La pregunta del milió: Com acabarà el procés? Si té aspecte d'acabar

El procés no ha acabat. Ha acabat una fase, amb clara derrota dels processistes. Però el procés, amb altres formes, continuarà. Vivim en una Catalunya dividida, fragmentada i gairebé trencada. Només hi ha dues solucions: o bé la conllevancia orteguiana o bé posar fre i solució a tot allò que ha fet possible el procés.

- I la pregunta final: Pot empitjorar la situació a Catalunya?

Sí. I, si em permet expressar la meva opinió més aviat pessimista, empitjorarà. /Una entrevista de Xavier Rius.

 

 

 

Publicitat
Publicitat

21 Comentaris

Publicitat
#17 Fins els ovaris, Figueres, 29/05/2019 - 13:06

Boníssim !

#16 Ciudadano Sinmitos, Barcelona, 28/05/2019 - 23:47

Totalmente de acuerdo con lo que opina de Junqueras. Hace tiempo que lo pienso, pero el análisis grafológico de su escrito en el sobre de la última campaña electoral me lo ha confirmado.

#15 Carles Fortuny, Palau de la Degeneralitat, 28/05/2019 - 22:43

Esquerra Regolpista de Cataluña ha sido y es un escorpión. Lo ha sido siempre. Desde su fundación. Está en su ADN picar a quien, como la rana de la fábula, le crea.

#14 Doctor, Barcelona, 28/05/2019 - 21:44

Gran entrevista. Mañana me compro el libro. No todo esta perdido en Girona, Jordi Canal y Albert Soler son prueba evidente.

#13 Neferu, Barcelona, 28/05/2019 - 21:09

Magnífica entrevista a un no menos magnifico escritor.