Publicitat
Política · 4 de Febrer de 2021. 12:15h.

"L'amor a Espanya d'Oriol Junqueras"

"L'amor a Espanya d'Oriol Junqueras"

És ben sabut, públic i notori que el junquerisme és sobretot amor. Tota l'extensa humanitat del polític català desprèn un halo irremissible d’afecte i bondat, fins el punt que un descregut com jo li envaeix un sobtat atac de tendresa i em vénen ganes d’estrènyer-lo entre els meus braços, apretar-lo contra el meu pit com si fos un osset de peluix i rememorar així la meva més tendra infància perquè en el fons -i fins i tot a la superfície- jeu una puerilitat colpidora, un embafadora cursileria i una suposada empatia portada amb fòrceps.

Cada vegada que Oriol Junqueras fa expressa gala que "estima Espanya, als espanyols i la seva llengua" com acaba de manifestar en una entrevista a La Sexta a mi se m'ha regirat l'estómac de fàstic perquè em recorda allò evangèlic dels fariseus i sepulcres blanquejats. És un exercici jesuístic que el Diccionari de lla Llengua defineix com un "comportament hipòcrita, dissimulat". Em sobra tanta genuflexió vaticana, tant enaltiment sense venir al cas, en definitiva massa vaselina abans d’endossar-la fins al fons.

Qui es considera a si mateix l’”independentista més independentista que mai hi hagi hagut" com si fos aquell anunci del detergent que renta blanc, blanquíssim, vol que a Espanya li vagin bé les coses i ajudar en la mesura del possible, voler el millor per als seus "veïns". Aquesta cascada de bons desitjos em recorda un còmic nord-americà Zero Mostel, qui solia fer un comèdia sobre els orígens de la Segona Guerra mundial. En el punt culminant de l'esquetx, preguntava a l'auditori: «¿què feia Pearl Harbor al Pacífic?». És a dir, tant com "Què fan els espanyols a Catalunya?"

Per Oriol Junqueras, com per a molts altres, les relacions futures correspondrien a les d'una parella que després d'haver arribat a la conclusió que ja no volen continuar vivint junts, de forma pacífica i civilitzada decideixen separar-se sense que això pressuposi cap enemistat ni mal rotllo com diuen ara els moderns. Aquest imaginari neix al seu torn d'una altra idea molt grata a la historiografia romàntica i fins i tot al reverenciat Jaume Vicens Vives, segons la qual Catalunya no només tindria personalitat pròpia, sinó que de fet seria com una persona.

La nació és, al cap i a la fi, com una persona per al nacionalisme català. D'aquí "el dret a decidir" com té qualsevol a decidir el seu futur, i el dret inalienable de cessar una relació en aquest cas entre Catalunya i Espanya quan la relació ja no funciona. Un divorci, doncs, de mutu acord. No obstant això, per als independentistes hi ha una culpa inherent a Espanya ja que, en aquesta suposada relació de parella, Espanya ha estat un maltractador i Catalunya la víctima. El mateix Pasqual Maragall va arribar a comprar el seu propi govern de la Generalitat amb una dona maltractada precisament el Dia Internacional de la Dona.

Espanya exerciria la violència -el cas paradigmàtic seria l'actuació policial de l'1 d'octubre del 2017- per allò de que "la vaig apallissar perquè era meva" i a sobre culpabilitzarien la víctima acusant-la de ser la responsable dels seus sofriments, mitjançant la declaració d'independència i la convocatòria de l'il·legal referèndum. Una cosa així com els violadors que acusen les víctimes d'anar amb faldilla massa curta.

Sota aquest suposat amor per Espanya d'Oriol Junqueras està la inevitabilitat de la independència de Catalunya, que arribarà més aviat que tard seguint les teories del filòsof Oswald Spengler, l'autor de la celebèrrima obra La Decadencia de Occidente, un pensador nacionalista i antidemocràtica que establia el determinisme històric. De la mateixa manera que el dia segueix la nit o se succeeixen les estacions de l’any i de la mateixa manera que els homes naixem, creixem i morim, així ho fan les nacions. Aquest esquema l'han seguit fidelment tots els nacionalismes europeus. Primer una fase d'interès cultural lligat a la descoberta de la llengua, els costums, les ruïnes monumentals, etc ...; seguida de la construcció d'una nació imaginària, amb els seus greuges econòmics i tot seguit vindria la reclamació de l'entitat nacional fins a la consecució de l'autonomia política per culminar en la independència d'un estat propi.

Les declaracions d'amor a Espanya d'Oriol Junqueras casen molt bé amb aquella màxima que "Excusatio non petita, accusatio manifesta". És a dir "excuses no demanades, acusació manifesta" de qui les efectua. És de manual.

 

@manueltrallero

 

 

Publicitat
Publicitat

10 Comentaris

Publicitat
#10 Chris, Lleida, 04/02/2021 - 23:20

Junqueras és un falsari. Un trilero del poker. Ves per on, precíssament enalteix l'amor per la nació d'una manera massa dramàtica, se li veu el llautó d'aquí a Plutó.
Aquest home no és sincer en res del què diu,es pensa que som com la seva borregada.Per la gent manipuladora,mancada de dignitat i escrúpols,parlar interessadament és natural

#9 HAPPY, Esplugues de Llobregat, 04/02/2021 - 23:14

Junqueras es un cínico narcisista que se gusta en su papel. Lo cierto que es que ignora, desprecia, y anula a los españoles catalanes que no entendemos al resto de España como algo ajeno, sino como parte de nuestro ser. No somos un tercero, somos Cataluña tanto como el, una Cataluña lejos de su pensamiento único identitario

#8 Ciudadano Sinmitos, Barcelona, 04/02/2021 - 21:08

¿Se creerán los españoles que Junqueras les ama?
-Es más probable que se crean que la Tierra es plana.

#7 Albert, BCN, 04/02/2021 - 21:00

Alguien que no respeta las leyes no merece gobernar ni una comunidad de vecinos... que siga durmiendo en la trena es donde debe estar

#6 Sharp, Tarragona, 04/02/2021 - 20:11

la mejor definicion de Junqueras, la escribio en las notas tomadas por el Lendakari Urkullu, en los intentos de medician entre rajoy y PuigdemonT: Junqueras, lo pero en la política.

Sencillamente un embaucador, un hipocrita que es prisonero de su propio personaje y no puede cambiar.