Publicitat
Política · 16 de Novembre de 2017. 09:14h.

“Puigdemont i Mas ens han dut al desastre”

Jordi Canal, historiador: “El procés ha estat una gran estafa”

“Puigdemont i Mas ens han dut al desastre”

Jordi Canal, al seu despatx l'EHESS de París

Un dels dubtes que sempre tinc és com és que els catalans ensopeguem sempre en la mateixa pedra: 1640, 1714, 1934 i ara el 2017. Per intentar esbrinar-ho qui millor que un historiador. A més, Jordi Canal (Olot, 1964) és professor a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS) de París. Vist com està la universitat espanyola -i la catalana en particular- és una garantia. El 2015 va publicar "Història mínima de Catalunya" (2015). Té també altres llibres sobre el carlisme, París o l’exili.

-  Això com s’arregla?

 Si arreglar-ho vol dir tornar a una etapa precedent o tornar a viure de la manera que vivíem fa vint anys, la cosa no s’arreglarà. No té solució. Alguns han fet molts esforços per trencar ponts, o millor dit per dinamitar-los conscientment, tant els de Catalunya amb l’exterior –Espanya o Europa- com a l’interior de la societat catalana. Catalunya està avui fracturada. I aquestes coses només es poden normalitzar parcialment amb temps i paciència. Ara, si per arreglar entenem només sortir del moment surrealista que vivim ara, hi ha segurament maneres d’arreglar-ho o com a mínim de trobar solucions en el curt termini. El 155 ha estat una bona solució –la seva aplicació moderada ha agafat per sorpresa als independentistes- i també les eleccions de desembre. També ho ha estat assenyalar els responsables de tanta insensatesa, des dels dits Jordis a Forcadell, Junqueras i Puigdemont. Era imprescindible sortir de la flagrant il·legalitat i de la inseguretat jurídica en la que Catalunya s’havia instal·lat gràcies a les nostres elits polítiques i aquells que les envolten. Una vegada restablerta la democràcia a Catalunya, i també la llei, es podrà començar a dialogar. Abans era inútil fer-ho. Tanmateix, encara quedarà molt per fer. I, per damunt de tot, serà necessari trobar una manera adequada per viure junts en el futur. Cal repensar l’Estat de les autonomies –tan exitós fins fa poc temps-, des del repartiment dels diners fins a tots els excessos que han derivat de l’alegre traspàs de competències a les autonomies. Sóc partidari de posar-ho tot al damunt de la taula.

 -  El procés sembla que ha tingut un final abrupte. No només per la intervenció de l’Estat

 L’actuació de l’Estat era previsible. Un Estat té el deure d’actuar davant de les il·legalitats i davant dels atemptats a la convivència. I ha de protegir els seus ciutadans, fins i tot a aquells catalans que tenen por, que callen i que no surten un dia rere l’altre al carrer a manifestar-se. Són ciutadans com els altres. I segurament són més en nombre. Tanmateix, no cal oblidar dues altres intervencions: la Unió Europea, que ha dit –aquest cop ben alt i fort, no com altres vegades- que una Catalunya independent es quedaria fora. I l’independentisme i els seus “intel·lectuals” i profetes, com Sala Martín, Rahola i tants altres, ja no han pogut seguir explicant-nos mentides des de TV3, la televisió del règim, sobre la suposada Dinamarca del sud que tothom mira i admira. I, segona intervenció: les empreses fugen de Catalunya. Alguna cosa passa i el futur no sembla tan ric i ple com ens venia fa quatre dies Junqueras. De tota manera, un cop dites totes aquestes coses, cal afegir que el final abrupte de l’anomenat procés –un gran homenatge al gran Kafka, per cert- és sobretot la conseqüència de les incapacitats i la mediocritat de la nostra classe política, amb ben poques excepcions. Han mentit, han incomplert les lleis catalanes i espanyoles, han jugat amb les il.lusions i sentiments de molta gent, han utilitzat el dit procés per amagar corrupcions i incapacitats. S’han carregat, en definitiva, Catalunya, aquella Catalunya que diuen estimar més que els altres i que no es treuen mai de la boca. I, mentrestant, qui governa? Aquest és un país sense governació efectiva des de fa molts anys. I així ens va.

 - Clara Ponsatí o Esquerra diuen ara que no estàvem preparats. Haver-s’ho pensat abans?

 Sens dubte. Aquesta qüestió té molt a veure amb l’anterior. Han dirigit el procés uns polítics i líders socials i culturals molt mediocres. I la mediocritat provoca gairebé sempre el recurs a la mentida, a la insensatesa i a la irresponsabilitat. Les nostres institucions han perdut credibilitat. I no serà fàcil recuperar-la. Deia Tarradellas que en política es pot fer de tot menys el ridícul. Fins ara semblava que el ridícul màxim d’un president de la Generalitat havia estat el 6 d’octubre de Companys. Ara ja sabem que no. Ha estat superat amb escreix per la fugida de Puigdemont i les declaracions que fa diàriament des de Brussel.les. No tot és negatiu, és clar. Puigdemont passarà a la posteritat com la persona que va inventar diferents paraules en llengua francesa, tot i que sospitosament semblants a algunes paraules catalanes. Els catalans no hem tingut mai gaire sort amb els nostres presidents de la Generalitat, amb les excepcions de Tarradellas i, malgrat tot el que hem sabut posteriorment, potser de Pujol. Artur Mas i Carles Puigdemont, en concret, ens han portat al desastre actual. I en són els principals responsables, tot i que no cal oblidar els Homs, Turull, Rovira, Forcadell i tants altres. Sobre la imprevisió cal dir que és la conseqüència de viure en una realitat paral.lela, que acaba topant a la fi amb el món real. Tot el que ha passat aquest any 2017 –els fets de setembre al Parlament, molt especialment- és patètic. I, no ho oblidem, caríssim.

 -  Sembla que els catalans ensopeguem sempre en la mateixa pedra:  1640, 1714, 1934, 2017

 Les situacions són molt diferents. La Catalunya de 1640 i 1714 no era ni una nació, en el sentit actual del terme, ni menys encara un Estat. Era un territori que formava part de la Corona d’Aragó, que a la vegada estava integrada en la Monarquia hispànica des de la fi del segle XV. Una monarquia composta, com moltes altres d’aquella època. Les elits catalanes de 1640 van acabar per deixar integrar Catalunya a la Monarquia francesa, amb la qual cosa encara es van trobar en pitjor situació. Sense parlar del tractat dels Pirineus... El 1714 Felip V va castigar a uns grups de Catalunya –no a Catalunya com a entitat- per haver trencat el jurament que havien fet. Per a ell era un delicte de lesa majestat, de traïció. D’aquí que personalitzés el conflicte. La guerra de Successió no va ser una guerra contra Catalunya, sinó un conflicte internacional, dinàstic i, si es vol, una mena de guerra civil. De catalans n’hi havia d’austracistes i de filipistes. De fet, al famós fossar de les Moreres, on deia Pitarra que no s’hi enterrava cap traidor, descansen junts austracistes i filipistes, sense distinció. 1934 és una altra cosa. El marc és el de la Catalunya de l’Estatut de 1932. Els fets d’Octubre són el resultat de l’arrauxament i la incompetència de Companys, que vol demostrar a tothom que és molt nacionalista i que la República és de les esquerres i que els altres no hi tenen cabuda. Gairebé ningú el segueix. A Puigdemont el segueix molta gent, en canvi, el 2017. Es un procés construït a partir de mentides i d’exclusions, dirigit per homes i dones mediocres, que s’acaba enfonsant després de l’anunciat xoc de trens. Darrera dels discursos i les proclames no hi havia res de solidesa. Ha estat una gran estafa.

 - En el fons, sempre que hem desafiat l’Estat hem perdut.

 Desafiar qualsevol Estat és sempre complicat.

 -  Al seu llibre “Història mínima de Catalunya” (2015) ja parlava de “la debilitat catalana”. Si vol li recordo la plana: 69

 Crec recordar que volia dir que moltes vegades en el passat de Catalunya els historiadors han buscat raons exteriors, gairebé sempre vinculades amb l’enemistat de Castella-Espanya, per tal d’explicar les suposades “derrotes catalanes”, des del Compromís de Casp en endavant. I molts casos són fàcils d’explicar a partir de les debilitats de l’economia, la societat o la política catalanes. A vegades als catalans ens traeix el nostre complexe de superioritat. I no ho dic només de cara al passat...

 -  En aquesta debilitat influeix el pes demogràfic de Catalunya?

 Sí, ahir i avui. No és, tanmateix, l’únic factor.

 -  La reforma de la Constitució és una solució o més val un bon pacte fiscal

 Un bon pacte fiscal no és una mala solució. També es podria explorar una relectura de la Constitució. No veig en l’actualitat prou responsabilitat en alguns grups polítics –penso especialment en Podemos- per a llançar-se de cap a una reforma constitucional oberta.

 -  Què ha fet malament l’Estat? Si vostè creu que ha fet alguna cosa malament

 Algunes coses. Sobretot dues: haver deixat córrer el temps i no haver actuat abans, i, en segon lloc, confiar només en la via judicial. M’explico. El control dels temps donarà segurament al final el triomf a Rajoy. A curt terme aconseguirà vèncer la partida. El preu: haver deixat podrir i enrarir el conflicte des de 2012, no haver frenat la fractura catalana, deixar terreny arrassat. Compte: ell no és el responsable final; ho són els independentistes, però el govern de Rajoy ha cedit excessivament amb els seus silencis. Els nacionalistes i independentistes interpreten sempre el silenci com acceptació o renúncia per part de l’altre. Pel que fa a la via judicial, ho havia de fer. Era la seva responsabilitat. I no ho ha fet del tot malament. S’ha oblidat, en canvi, en aquest tema i en altres, de fer política: buscar vies de solució alternativa o generar un discurs positiu sobre els avantatges de viure junts i no separats. En aquest darrer tema l’oposició, en especial el PSOE i Podemos, no hi ha ajudat gaire, ni, la veritat, tampoc els intel.lectuals.

 - Un exalumne seu, Santi Vila, sembla que ho té difícil per continuar en política

 Si es així serà una llàstima. Es una d’aquelles excepcions que citava abans de bon polític, no mediocre. Penso també en altres com Espadaler, Arrimadas, Alejandro Fernández o potser Iceta, entre els veterans. Vila va ser el més destacat dels meus alumnes a la Universitat de Girona, un bon alcalde i un conseller important en el desert polític de Mas. De tota manera, em sembla que ha tardat massa a dimitir. Els fets de setembre al Parlament català i la tolerància de Forcadell van ser una vergonya per a qualsevol liberal i demòcrata. Si ell es queda ara fora de la política catalana i hi continuen, en canvi, els Rull, Turull, Puigdemont, Junqueras, Rovira o Fachín, no tindrem gaire motius per a ser optimistes.  /Una entrevista de Xavier Rius

 

Publicitat
Publicitat

50 Comentaris

Publicitat
#37 Una de tantos, Barcelona, 27/10/2018 - 22:53

*37 Enhorabuena, Sr. Rius. Una entrevista impecable la veritat. Personaje interesante el Sr. Canal.

#36 Matraca goes on, Bcn, 28/11/2017 - 17:56

Els indepes que son a la garjola s'han abaixat els pantalons davant del jutge per intentar sortir, pero mantenen la idea que les autonòmiques del 21D son realment un referendum i que esperen guanyar sigui amb escons o amb vots. Els és igual. Per tant el malson no s'ha acabat.

#35 Pere C:, Girona, 18/11/2017 - 02:44

No sé si serà bon professor però és un pedant que s'inventa la història. "De fet, al famós fossar de les Moreres, on deia Pitarra que no s’hi enterrava cap traidor, descansen junts austracistes i filipistes, sense distinció." això s'ho ha inventat.

#34 Manolito Goreiro, Torroella , 17/11/2017 - 13:29

Todos saben que en 2018 Cataluña entrará en quiebra. Prefiero que la gestione una coalición de ERC y los Comunes para que les explote encima y no vuelvan a pisotear esta hermosa tierra nunca más.

#33 Ram, Terrassa , 17/11/2017 - 10:37

Si los independentistas te engañaron una vez es culpa suya, si te vuelven a engañar es sólo culpa tuya...y los independentistas no han cambiado.